Ha de dimitir! Vergonyós! Inaudit!, s’ho escupen cada dia els uns contra els altres en seu parlamentària. Curiosament, deveu haver advertit que no ha de cessar mai ningú del propi partit? Tota una sort poder fer política sempre al costat dels bons. Així, per exemple, després del vergonyós carrusel judicial dels Aldama, Koldo i Ábalos o de la imputació de la dona del president, acusada de tràfic d’influències, algú podria pensar que al PSOE la situació és insostenible. De cap manera. Segons el Govern central, tot és fang! Trencades totes les costures de l’ètica i l’estètica, ja ningú no s’enrojola ni per l’ escorcoll del despatx del fiscal general de l’ Estat, ni per situar sequaços de reconegut prestigi al capdavant de les institucions. La lògica és la que va imposar Henry Kissinger als setanta: aquest és un fill de puta, però és el nostre fill de puta! Fenomenal!

Tampoc als altres partits les coses no semblen ser gaire més honorables. Fa pocs dies, els de Junts van acompanyar fins a les portes del jutjat Gonzalo Boye, l’advocat de Carles Puigdemont, acusat de blanqueig de capitals d’un dels narcotraficants més famosos del món. El bon jan de Boye ja va ser condemnat a 14 anys de presó per col·laboració amb ETA. Lawfare! Finalment, al PP, malgrat el nombre de morts per la DANA i que la gestió de la catàstrofe és un despropòsit continu, ningú no sembla disposat a destituir Carlos Mazón, ja que la culpa és de Teresa Ribera. I embolica que fa fort!
La necessitat de comprometre’t amb les teves conviccions o de confiar en els menys dolents no hauria d’eximir mai de l’obligació de pensar. Perquè, de debò algú creu que, com s’ha escrit aquests dies, després del cas Koldo –o, per no oblidar-lo tan de pressa, d’ Errejón–, l’esquerra queda sense banderes? Si, pel que fos, un dia es posessin límits als capricis dels respectius líders o, encara que només fos per decència, si es forcés la dimissió d’un mal governant manifest, seria el final del socialisme, l’ocàs independentista, la frustració definitiva de la possible alternança? Tan fràgils i dependents de determinats personatges són les nostres conviccions? La poca-soltada que la corrupció –o el masclisme– són trets essencialment de dretes va ser mai creïble? Ningú no coneix un conservador que sigui també honest i feminista? O entre els nacionalistes, ningú no coneix un espanyol decent?
En una bona democràcia, la corrupció, l’esperit sectari i el gregarisme s’han de combatre
Aquestes últimes setmanes hem assistit a l’insult descarnat entre Junqueras i Rovira, Díaz Ayuso i Pedro Sánchez, Pedro Sánchez i Feijóo. L’últim, al linxament d’ Errejón, fins fa no res, campió del woke a Espanya. Encara que els subalterns més cínics admeten entre bastidors la sobreactuació, la veritat és que públicament tots fan pinya de manera acrítica i còmplice amb els seus respectius caps de partit i drames del moment. Perquè els hi va la feina o, pitjor encara, perquè s’han emborratxat de sectarisme. Però, quan Miguel Tellado, Óscar Puente, Cuca Gamarra o María Jesús Montero –per citar tan sols els que borden més– arriben a casa amb el vestit esquitxat d’agressivitat i verborrea, de debò s’atreveixen a comentar el dia amb els seus éssers estimats? I, quan els senten, la resta de companys de partit, se senten representats?
En una bona democràcia, la corrupció, l’esperit sectari i el gregarisme s’han de combatre, en la mesura que representen l’avantsala de la discòrdia i l’enfrontament. Així ho va veure Simone Weil, ja el 1943, quan va escriure sobre la necessitat de posar fi als partits, en la mesura que aquests ni buscaven la veritat, ni perseguien la justícia ni encara menys el bé públic. Al contrari, les faccions li semblaven fàbriques de baixes passions i polarització que, lluny d’afavorir l’anàlisi raonada i la independència de criteri, eren utilitzades per retorçar la voluntat de cadascun dels militants i sobretot per perpetuar-ne l’existència, sense cap límit.
Pot ser que Weil tingui raó, però també podria ser que els partits aprofitessin les cites congressuals per reivindicar-se com a planters de futurs bons servidors públics, guardians dels ideals i contrapesos per a les dinàmiques de corrupció que sempre comporta l’exercici del poder... Just el que s’ha vist aquest cap de setmana!