Quan s鈥檃caba l鈥檃ny ens en recordem m茅s del que hem perdut, que no pas del que hem aconseguit. Els balan莽os recullen tamb茅 les abs猫ncies, els fracassos i els oblits, els que hem perdut i els que han perdut una cosa valuosa, les cat脿strofes naturals i les guerres artificials. El balan莽, la retrospectiva i la nost脿lgia s贸n actituds universals, que no es duen a terme nom茅s al final d鈥檃ny, per貌 tinc la impressi贸 que la nostra mirada cap enrere caracteritza particularment aquesta societat, que en molts aspectes ha deixat de mirar cap al futur.
听
La nostra descripci贸 del m贸n actual sembla una relaci贸 d鈥檕bjectes perduts. La hist貌ria va cap endavant, per貌 nom茅s parlem del que hem fet malb茅: reducci贸 de la biodiversitat, el final de l鈥檕rdre mundial, danys col路laterals, disminuci贸 de la confian莽a, p猫rdua del control sobre les tecnologies i el m贸n en general, decepci贸 de les expectatives, l鈥檈speran莽a i les il路lusions, pr脿ctiques, o creences que deixen de tenir sentit, conquestes socials a punt de perdre鈥檚, disminuci贸 de les oportunitats, relacions que es trenquen, deteriorament del patrimoni cultural, esgotament de certs recursos naturals. L鈥檕pini贸 p煤blica oblida amb massa rapidesa les v铆ctimes i els damnificats per una cat脿strofe, s鈥檃paivaga la indignaci贸 sense haver desaparegut les causes que la van originar.
Avui som m茅s conscients que el m贸n 茅s fr脿gil i que la nostra tasca consisteix a reparar i protegir
Fins i tot quan sorgeix una cosa nova 茅s perqu猫 fa desapar猫ixer l鈥檃nterior, per reempla莽ament o abandonament. Els sabers nous, les tecnologies i els oficis que innoven converteixen en una cosa in煤til el que se sabia i declaren incompetent el que ho sabia. Aquesta 茅s la coneguda l貌gica de 鈥渓a destrucci贸 creativa鈥� amb qu猫 Schumpeter definia la innovaci贸. Els aparells deixen de funcionar i les tecnologies tenen una obsolesc猫ncia programada que les converteix en in煤tils i, de passada, a nosaltres, els vells usuaris, en incapa莽os de fer anar les noves. Per si fos poc, a m茅s del que desapareix, hi ha registradors de la desaparici贸 que exerceixen d鈥檈nterradors precipitats. Es declaren mortes moltes coses: els partits pol铆tics, D茅u i la religi贸, l鈥櫭﹕ser hum脿, la veritat, el final de la hist貌ria, el futur, encara que algun d鈥檈lls podria assegurar, com Mark Twain, que la not铆cia de la seva mort 茅s una mica exagerada.
Una de les caracter铆stiques del nostre present 茅s que l鈥檈numeraci贸 de les p猫r颅dues ha substitu茂t la narrativa d鈥檜n futur prometedor. El moment actual 茅s malenconi贸s, no falten les lloances del temps passat, hi ha una sensaci贸 generalitzada que alguna cosa s鈥檃caba. Coincideixen a decretar aquest final els que el desitgen i els que el temen. El populisme en les diverses variants nom茅s parla de p猫rdues: la naci贸, l鈥檃utoritat, la confian莽a... El debat pol铆tic actual no gira tant entorn de la participaci贸 de certs grups en el progr茅s social com sobre qui perd i quines p猫r颅dues han de tenir m茅s consideraci贸 en l鈥檃genda pol铆tica, qui 茅s v铆ctima i qui no ho 茅s. Ning煤 no desitja perdre, per貌 tots semblem batallar per representar la p猫rdua m茅s rellevant; el prestigi de la nostra causa 茅s el de la millor causa perduda o que est脿 a punt de perdre鈥檚. Com menys capa莽os som d鈥檌nscriure la identitat pr貌pia en el marc d鈥檜na narrativa del progr茅s, m茅s temptats estem de definir-nos en funci贸 de les p猫rdues experimentades o amena莽adores, reals o imagin脿ries.
Lee tambi茅nLa democr脿cia, els mals i els malvats
Tot aix貌 t茅 a veure, sens dubte amb la vella crisi de la idea de progr茅s. Una forma peculiar d鈥檃questa crisi 茅s el final de la creen莽a en la irreversibilitat de la ra贸 hist貌rica: cap conquesta no est脿 completament assegurada, hi ha coses que potser no s鈥檋an perdut encara per貌 que es po颅drien perdre. El canvi clim脿tic ens ha introdu茂t en una din脿mica que sembla fora de control, el sistema de salut es troba sobrepassat per l鈥檈nvelliment de la poblaci贸, la dif铆cil sostenibilitat de l鈥橢stat de benestar amena莽a amb deixar sense protecci贸 futura els m茅s vulnerables, els nostres sistemes pol铆tics no semblen capa莽os de fer front als desafiaments que tenim. Aquestes din脿miques improsseguibles han evidenciat els l铆mits de l鈥檈xpansi贸 del nostre mode de vida. Encara que la nostra civilitzaci贸 hagi pogut reduir moltes p猫rdues (gr脿cies al desenvolupament de la ci猫ncia, la tecnologia i l鈥橢stat de benestar), la tematitzaci贸 del que no hem pogut salvar accentua el malestar pel que hem perdut. Quan s鈥檃consegueixen determinats aven莽os socials i s鈥檈stabilitzen, la p猫rdua d鈥檈status (per exemple, de les classes mitjanes, del poder adquisitiu a causa de la inflaci贸, de la pau que s鈥檋avia convertit en una cosa suposadament s貌lida i duradora) resulta m茅s dura de suportar que quan la manca de tot aix貌 era el normal. Qui t茅 alguna cosa a perdre pot patir amb la p猫rdua m茅s que qui encara no ha arribat a la situaci贸 de tenir una cosa per perdre.
L鈥檌deal modern d鈥檜na optimitzaci贸 del m贸n s鈥檋a revelat com a causa de moltes p猫rdues, que provava d鈥檌nfravalorar o que creia compensables en un futur millor; avui som m茅s conscients que el m贸n 茅s fr脿gil i que la nostra tasca fonamental consisteix a reparar i protegir, pel que fa al medi am颅bient, la salut, la democr脿cia o la seguretat. S贸n persones, institucions i societats vulnerables aquelles que per determinades propietats i caracter铆stiques estan m茅s amena莽ades de perdre una cosa va颅luosa en el futur. Una societat que protegeix no est脿 en contra de la idea de progr茅s; m茅s aviat passa que deixa d鈥檌nterpretar-ho com un increment quantitatiu i ho concep com l鈥檈nfortiment de les estrat猫gies que protegeixen les institucions i els individus en la seva vulnerabilitat.
Lee tambi茅nLa ra贸 conservadora
