Un dels millors periodistes que conec i llegeixo, Simon Kuper, a qui admiro, escrivia fa poc al Financial Times Wee颅kend un article en qu猫 comentava que ja s贸n diversos amics seus els que, veient com va el m贸n, han renun颅ciat a lluitar pels seus ideals i es retiren al seu palau d鈥檋ivern interior per cuidar fam铆lia, amics i cercle m茅s 铆ntim.
鈥淐ertesa de mort, m铆nima esperan莽a d鈥櫭▁it, qu猫 esperem?鈥�, clama el nan听Guimli a El senyor dels anells
脡s innegable que molt del que passa al m贸n 茅s descoratjador. En aquest context, retirar-se 茅s una opci贸 molt comprensible i leg铆tima, per貌 t茅 una faceta inquietant: fent-ho, enfortim els que volen debilitar-nos. Aquells que opten per retirar-se al refugi assumeixen que la duresa dels temps actuals els exigeix buscar a茂llament.
En certa manera, 茅s moment de decidir si volem estar a la trinxera o al palau d鈥檋ivern, protegits en la comoditat de casa nostra. Una variant freq眉ent 茅s aquella dels que, sense retirar-se, viuen i ho contemplen tot des de la tribuna. Amb despeses pagades, per entendre鈥檔s. 脡s dif铆cil, de vegades, distingir una persona honesta d鈥檜n llest, un llest d鈥檜n murri, o aquest d鈥檜n pocavergonya.
Encara que pugui semblar un tema trivial cont茅 un dels grans desafiaments de la vida: perqu猫 valgui la pena, s鈥檋a de viure en plenitud i dignitat. Subratllo les dues paraules: plenitud i dignitat. S贸n elec颅cions fonamentals, perqu猫 la vida en els moments m茅s dram脿tics ens confrontar脿 amb decisions que marcaran la difer猫ncia entre menjar b茅 o dormir b茅 l鈥檈ndem脿. I els dilemes no s贸n mai exclusivament morals: moltes vegades s贸n econ貌mics. I afecten, quan tries com vols viure, el que ser脿s.
James Baldwin ho va expressar amb claredat: 鈥淟es persones paguen pel que fan, per貌 encara m茅s per all貌 que elles mateixes s鈥檋an perm猫s arribar a ser. I ho paguen d鈥檜na manera molt senzilla: amb la vida que fan鈥�.
Prendre decisions 茅s estar en el centre de la solitud. Pots tenir la sort de tenir algun amic, un d鈥檃quests que es compten, com tots sabem, amb els dits d鈥檜na m脿. I aquests amics els coneixes en la necessitat. 脡s f脿cil tenir amics si reparteixes b茅ns, propis o aliens, per貌 aquest 茅s un altre tema, no parlem aqu铆 ara de la gent que viu de repartir riquesa aliena.
L鈥檈mperador Marc Aureli ens acon颅sellava: 鈥淓stima aquells que lluiten amb听tu a la trinxera, no els que s鈥檃sseuen a la听tribuna鈥�. I com que quan el m贸n 茅s听dur conv茅 anar ben acompanyat, ja sigui amb amics propers o gent que estimes com si fossin 铆ntims, acabo amb la m脿xima de Guimli a El senyor dels anells: 鈥淐ertesa听de mort, m铆nima esperan莽a d鈥櫭▁it, qu猫听esperem?鈥�.
Lee tambi茅n
