Les meves amigues no entenen per què em causa insomni. Però l’inici del mandat de Trump i l’ encimbellament de la internacional autoritària no em deixen dormir. Pel cap alt, cinc hores diàries. Quan començo a adormir-me penso en el futur que li espera a la meva filla de dotze anys: un planeta que torna als anys trenta del segle passat amb els efectes del canvi climàtic arrasant-ho tot. Convindreu amb mi que amb aquest panorama no hi ha qui acluqui els ulls. No puc evitar donar voltes a com podem preservar les nostres institucions i societat del benestar i alhora protegir un planeta en ebullició.

La internacional ultradretana que ha conquerit els EUA o l’Argentina, Itàlia i Hongria anirà ara cap a Europa, l’últim bastió de l’ordre construït després de la Segona Guerra Mundial, amb unes regles i un sistema d’equilibris que posen fre a les derives autoritàries de polítics i oligarques. De moment ja tenen dos cavalls de Troia, Meloni i Orbán. I veurem quin paper té AfD després de les pròximes eleccions alemanyes. En un viatge recent a Brussel·les els deia a membres de la Comissió Europea que no n’hi ha prou amb posar l’habitatge al centre de l’agenda política. És imprescindible que ho abordem com una emergència adoptant mesures que garanteixin com més aviat millor el dret a l’habitatge i, com diu Enrico Letta, el dret a quedar-se ( right to stay ) al lloc que un triï.
Els temps, aquest és el tema. Mentre en els autoritarismes les decisions es prenen i s’apliquen en el mateix instant, i fins i tot contra la Constitució, com fa Trump liquidant la naturalització dels fills d’indocumentats, en un sistema democràtic, garantista, de consensos, els temps són més dilatats. Es triga a veure els beneficis de les polítiques públiques. És per això que em pregunto quines mesures es poden prendre en tots els nivells de govern, local, nacional i especialment europeu, per abordar el malestar social com una emergència, perquè ho és. De la mateixa manera que durant la pandèmia Europa va actuar de manera ràpida i efectiva, la crisi del cost de la vida, juntament amb la necessitat de reforçar l’autonomia estratègica, requereix accions immediates. Tant de bo en prenguin consciència a Berlaymont, perquè fem molt tard. Els ultradretans i els oligarques tecnològics han agafat la directa.