Europa davant del mirall
Europa ha entrat en una fase de debilitat econòmica, inestabilitat política i penúria espiritual que fa témer sobre la seva capacitat de resposta davant els extraordinaris canvis geopolítics que s’estan produint al món.
Els que pensem que aquests moments crítics exigeixen que la Unió Europea completi la seva unió política i modifiqui les seves regles de govern per donar-li efectivitat i potència ens enfrontem amb obstacles descoratjadors. No només alguns governs de la Unió s’oposen a tot principi de federalització, sinó que els partits antieuropeistes estan guanyant poder i escons fins a assolir un terç dels del Parlament Europeu, així com posicions de govern en alguns casos. Davant aquests fets, s’escampa l’escepticisme sobre les possibilitats d’aplicar i desenvolupar les mesures de reforma econòmica contingudes als informes Letta i Draghi, moltes de les quals exigeixen un grau altíssim de cooperació i consens polític.
Europa ha de decidir si es resigna a una indigna posició defensiva o si marca l’agenda i pren la iniciativa
Cal aconseguir que no passi amb aquests informes el que ha passat en altres casos en què la UE aspirava a esmenar el dèficit de creixement, productivitat i nivell tecnològic d’Europa respecte als Estats Units i la Xina. El primer va ser l’Agenda de Lisboa del 2000, que preveia convertir la UE en “l’economia del coneixement més competitiva i dinàmica abans del 2010”. El segon va ser l’informe Europa 2030, sol·licitat pel Consell Europeu a un grup de notables presidit per Felipe González. En vista de la falta de resultats de l’Agenda de Lisboa, definia el dilema d’Europa, avançant-se a l’informe Draghi, com a “reformar-se o decaure”. Novament, proposava de corregir les pèrdues de competitivitat i l’ endarreriment tecnològic en relació amb els Estats Units i la Xina. Considerava que Europa tenia la possibilitat de liderar la lluita contra el canvi climàtic, sempre que actués amb rapidesa, impedint que d’altres s’avancessin ( la Xina ho ha fet). Va crear la figura de les “cooperacions reforçades”: si només alguns decidissin avançar cap a la unió política, aquest seria amb tota probabilitat el cas. Però no parlava de la unitat política, tema defugit també per l’Agenda de Lisboa.
Europa va anticipar, doncs, amb l’Agenda de Lisboa i l’informe Europa 2030 , problemes i solucions, però no va actuar. Igual com va passar amb la proposta de Mitterrand de crear una confederació europea que inclogués Rússia, o amb les de Merkel de no obrir la porta de l’OTAN a Ucraïna o que Europa agafés el seu destí a les seves pròpies mans. Com diu el refrany, el camí de l’infern està empedrat de bones intencions. No pot passar el mateix amb els informes que hem comentat. El sentit d’urgència, atesa la situació econòmica, tecnològica i geopolítica, és molt més gran.
Una diferència essencial de l’informe Draghi amb l’Agenda de Lisboa i l’informe González és la quantificació de l’esforç requerit en política industrial i tecnològica, 800.000 milions d’euros a l’any. Un repte majúscul. Pel seu extens i profund contingut, mereix reconeixement l’esforç realitzat pel Reial Institut Elcano per classificar i valorar des de diversos punts de vista les 176 recomanacions. Facilitarà als organismes espanyols competents analitzar i valorar la seva estratègia en els diversos capítols de les reformes planejades, permetent-los veure com s’interpreten i accedir al seu contingut, i potser contribuirà també a reduir l’escepticisme sobre la seva aplicabilitat, cosa que redundaria en benefici de tots.
La posada en pràctica de les recomanacions requereix un esforç enorme de debat i consens entre els vint-i-set països membres en no pas menys de quinze àrees temàtiques. En alguns casos són previsibles vells xocs d’interessos que subsisteixen des de fa dècades. En finances i energia es poden donar per inevitables. L’esforç d’organització serà herculi i el de lideratge, imprescindible. Ens hi va molt en això.
Si Europa aspira a ser una gran potència, un subjecte geopolític i no un simple espai econòmic, ha d’aprendre a parlar, com bé va dir Josep Borrell, el llenguatge del poder. Però perquè no resulti buit, primer ha de crear aquest poder. L’economia (incloent-hi el PIB, la indústria, el comerç exterior i la tecnologia) i la força militar són els raïls sobre els quals discorre el poder geopolític. I la força militar s’assenta, al seu torn, sobre la capacitat econòmica, tecnològica i industrial. Els dos informes comentats, per tant, incideixen de manera directa sobre la creació d’una Europa geopolítica.
Recordem, una vegada més, el parer de Jean Monnet, expressat fa més de seixanta anys: “Per als països europeus l’única alternativa a la unió política és la creixent irrellevància”. I el d’ Enrico Letta el 2019: “Si no avancen cap a la unió política, l’única opció dels països europeus, un per un, serà, en un termini de deu a quinze anys, si volen ser colònies dels Estats Units o de la Xina”. Els recents pronunciaments de Trump van en la direcció d’una presidència imperial, exigint a Europa la submissió, per exemple, per elevar la despesa en defensa fins al 5% del PIB.
Europa ha de decidir, amb el concurs dels seus ciutadans, si es resigna a una indigna posició defensiva durant els propers quatre anys, o si marca l’agenda i pren la iniciativa, ja que té capacitat de sobres per fer-ho. Com titulàvem un dels nostres recents articles, per a Europa és el ser o no ser.