Per arribar al públic, el manual diu que els missatges han de ser clars, concisos i que promoguin la interacció. Si la gala dels premis Goya és més llarga que la dels Oscars, les xarxes aplaudeixen Maribel Verdú quan crida “això és molt llarg. Marxem ja”. Si Richard Gere diu “pinxo” a Donald Trump, se somriu; si Salva Reina recull el premi al crit de “per l'habitatge!”, el 貵ò explota quan apareix Airbnb com a patrocinador televisiu de la cerimònia.
Els discursos polítics ben armats atipen en el fast food digital, on mana la recirculació. Per això, els partits i els seus líders s'han abonat a les frases curtes i les paraules compostes que pretenen arrelar al diccionari digital. El PSOE, per exemple, es llança amb la tecnocasta o el fachaparty i aprofita totes les possibilitats de la IA i els vídeos virals per vendre les seves polítiques malgrat el risc de col·lisió.
“Espanya avança per l'esquerra i Montoya ho sap”. Lligar la pujada del salari mínim i la bonificació del transport públic a la carrera del concursant de LaIsla de las Tentaciones, perseguit per Sandra Barneda al crit de “Montoya, sisplau”, és un salt mortal. No hi va haver daltabaix del community manager del PSOE perquè té el costum de bloquejar els comentaris dels seus missatges més polèmics a X. Pedro Sánchez apunta a les xarxes socials com un dels mals actuals de la democràcia, però hi és, a la recerca d'interaccions sense pensar en les contradiccions.