bet365

Contra l'algoritme

Oscars 2025

Anaven a ser els Oscars del ressentiment. Els Oscars de la calúmnia i de l'odi. Els Oscars de Trump. El focus estava posat, més que a les pel·lícules i els seus mèrits, a Karla Sofía Gascón; si apareixeria, com ho faria, si circularia per la catifa vermella i saludaria Audiard, el director d'Emilia Pérez que ella protagonitza. Gran pel·lícula, cal afegir. Una obra d'una gosadia formal les possibilitats de guardó del qual no s'haurien d'haver vist entelades per la bocaza de l'espanyola ni per la seva falta de sensibilitat, de fa anys, cap als més vulnerables de la societat.

L'“escàndol Gascó” ha afectat seriosament a les possibilitats de premi per a Emilia Pérez, per a què enganyar-nos. Malgrat tot cal destacar que, en el palmarès, s'ha imposat el bon criteri i l'amplitud de mires, una cosa que no figura al diccionari de l'actual president dels Estats Units, aquella imitació de Gil i Gil ianqui -els vells del lloc saben de qui estic parlant- que només entén d'interessos miops i de l'ús de la calúmnia com a ariet. (Una pel·lícula imprescindible com El aprenent, d'Ali Abbasi, ara en plataformes, ens mostra com va aprendre la seva tècnica). Amb Gascó tornada de l'ostracisme, aquella pràctica de mort social dels antics romans que ara anomenem cancel·lació, els Oscar ens han parlat finalment i sense condicions, amb eloqüència, d'un cinema de qualitat i d'una cosa que un anava perdent ja: d'una sensació d'esperança compartida.

Karla Sofia Gascon, en un momento de la ceremonia

Karla Sofia Gascon, en un moment de la ceremonia

REUTERS

El bon criteri s'ha imposat entre els acadèmics i acadèmiques de Hollywood. No oblidem que són professionals del cinema que voten altres professionals; no oblidem, tampoc, que aquests premis, els més importants del cinema mundial, mai són aliens a l'entorn social. Tot això està en el palmarès. Un palmarès sismògraf que es decanta per un cinema que no claudica davant les imposicions del moment. En el qual, amb cinc estatuetes, s'imposa l'originalitat, la valentia, l'honestedat d'Anora, de Sean Baker.

Lee también

Anora es mou amb comoditat en els marges de la societat, mirant cara a cara als desheretats; en aquest cas a les dones que es prostitueixen. Aquella mirada compassiva, lateral, minoritària, única, ha estat reconeguda com es mereix. Mentre que el cinema repetitiu, vacu, intranscendent i insuls, aquell cinema de “manteta i sofà” com solem dir, que també presta els seus serveis, per què negar-lo, ha estat oblidat. Aquell cinema que promouen les plataformes guiades per l'algoritme de la vulgaritat està ocupant el centre d'això que abans anomenàvem el setè art. Un cinema que s'oblida així que s'apaga el televisor. Amb Anora, això no passa, per a res. Un es queda pensant. El terrible no és que existeixi aquell cinema vacu, no. El terrible, el perillós, és que trastoqui els nostres valors de qualitat i comencem a confondre'ns. En aquest sentit, els Oscars s'han resistit a la vulgaritat.

Mostrar comentarios
Cargando siguiente contenido...