Hi ha una raó molt important que fa que els pericos anem amb il·lusió a Cornellà. Té nom propi. Us parlo del nostre porter, Joan Garcia. És com anar al cinema amb els fills, que és com vaig a Cornellà, entenent que veurem un superheroi. Algú que t’oferirà molt més que una actuació esportiva. En Joan és un crac en tots els aspectes, el seu comportament humà respecte a la temperància, la serenitat, la maduresa i l’educació fan que els pericos ens sentim orgullosos que vesteixi els nostres colors. Però provar de descriure-ho esportivament requereix moltes línies perquè el que de vegades fa Joan assoleix l’incomprensible.
Fa coses igual que altres cracs esportius que van molt més enllà de la possible formació rebuda. Té característiques físiques i mentals que estan per sobre de les normals i, per això, a casa creiem que té superpoders. Quan l’Espanyol se sent amenaçat, el rival va arribant a l’àrea, gaudeix d’una clara ocasió, veus que xuta a porteria, penses si en Joan aconseguirà refusar la rematada. I, de sobte, sense saber com, el nostre porter és a la línia de la trajectòria de la pilota. Moltes vegades sense haver de necessitar llançar-se a buscar la pilota. És a dir, té una intuïció fora de l’habitual de cap a on el davanter dirigeix la pilota. Hi ha grans porters al món, gent que fa grans aturades, però són molt pocs els que aconsegueixen tenir aquesta intuïció i col·locació. És la virtut de fer fàcil, molt fàcil, el que és difícil.
El porter de l’Espanyol atresora una intuïció fora de l’habitual de cap a on el davanter dirigeix la pilota
Una altra gran qualitat és com tanca de bé l’angle respecte al xut del rival i l’acompanya d’una gran serenitat. No es deixa dur pel dramatisme de la gravetat de la situació, cosa que el fa eficient fins a l’últim segon. Fins que la pilota no l’ha superat, sempre ens fa la sensació que farà una cosa beneficiosa.
Altres vegades, ha estat la capacitat d’allargar-se com a conseqüència de la suma de l’envergadura, l’impuls i la intuïció la que ha permès refusar el que eren gols cantats. I després, com els grans porters actuals amb bona altura que, sorprenentment, en la línia d’ Oblak o Courtois, són capaços d’arribar a terra a una velocitat endimoniada. Una virtut que també tenia el meu estimat i admirat company N’Kono, que moltes vegades fins i tot em va fer riure d’incredulitat quan rematava a tres metres d’ell, ras i refusava la pilota com si res.
En Joan no ens durarà gaire, és lògic i mereix triomfar a dalt de tot. Però pel compromís, pel comportament, sigui on sigui, jugui amb qui jugui, serà sempre el nostre superheroi.