L’augment de la despesa europea en defensa no és un assumpte banal per al postureig electoral del PSOE i el PP: és la clau de la supervivència d’Europa. I també de la participació espanyola en ella. Sánchez, i en part també Feijóo, s’estan jugant la presència d’Espanya en la reconfiguració de forces europees.
Mentre al continent europeu s’escampa el pànic, a Espanya no sembla haver-hi consciència de la vulnerabilitat gegantina d’Europa. Avui dia no hi ha res ni ningú que garanteixi la seguretat física i territorial de la Unió Europea. Si algú ens ataca demà pel flanc est, creant inestabilitat pel flanc sud, o amb un megaatac de ciberseguretat, no tenim ni els mitjans per defensar-nos sols, ni la garantia que els Estats Units ens ajudarien a fer-ho.
Per l’est hi podria haver incursions directes als països bàltics o Polònia. Però fa anys que Rússia augmenta la seva presència a l’ Àfrica. Els molts malians que arriben en cayucos a les Canàries s’escapen de Mali, però també de Rússia.
La situació és tan greu que a Sánchez i Feijóo els hauria d’haver faltat temps per reunir-se i acordar –ells sols i amb urgència– triplicar la despesa en defensa. En lloc d’això, Sánchez està destrossant la reputació del país intentant enganyar els nostres aliats europeus amb creativitat comptable. És un joc de recorregut curtíssim que ja han denunciat des de The Economist fins al Financial Times , però que deixarà seqüeles. Les dificultats parlamentàries de Sánchez li van bé a Feijóo, que és per això que no l’ajuda. Però no hi ha dificultat parlamentària que compensi deixar desprotegida Europa.

S’argumenta que triplicar la nostra despesa en defensa és impossible perquè a Espanya no tenim cultura bèl·lica. Sembla una broma macabra en un país que ha participat en centenars de conflictes durant tretze segles i que, per tenir, ha tingut fins i tot una guerra civil sagnant.
Però encara que fos veritat que no tenim cultura de defensa, només caldria mirar altres països europeus per adonar-nos de com de ràpid estan superant les seves cultures atesa la gravetat de la situació.
Algú pensa que ha estat fàcil per a Merz i Scholz acordar trencar el sostre del deute per augmentar massivament la despesa en defensa, quan el deute és el tabú emocional més important dels alemanys per haver estat determinant en el desencadenament de la Segona Guerra Mundial?
Si els polítics espanyols no estan reaccionant com els alemanys no és perquè els espanyols no tinguem cultura de defensa. És perquè els nostres polítics s’han acostumat –i ens han acostumat– a la cultura de gorrejar. A aprofitar-se de coses que paguen els altres. A no haver d’operar dins d’un pressupost seriós. A acudir a mama Europa cada vegada que sorgeixen dificultats, perquè ens paguin a Brussel·les el que no ens podem pagar nosaltres. I a amagar una cosa que sabem tots: que l’única manera de quadrar els comptes a Espanya és aplicar la motoserra al clientelisme, que és per on se’ns en van els diners a dojo. No és que els polítics espanyols no vulguin que Europa tingui mitjans per defensar-se. És que volen que el que abans ens pagaven els Estats Units ens ho paguin ara els alemanys.
Els nostres polítics s’han acostumat –i ens han acostumat– a la cultura de gorrejar
Espanya no és l’única que pretén continuar beneficiant-se de protecció de franc. Països com Irlanda callen com morts. I entre els del sud, l’única que està complint és Grècia. Ni tan sols Itàlia no compleix i això que Meloni va d’estrella.
No és estrany que hi comenci a haver moviments per buscar altres configuracions europees. De moment n’hi ha dos en marxa: una obertura del mercat interior sense lliure moviment de persones per integrar el Regne Unit i Turquia (malgrat els seus moviments autocràtics) a canvi d’una unió en defensa; i discussions entre Alemanya, ç, els nòrdics, Holanda i Noruega per prendre l’estructura de l’OTAN i fer-la europea. Hi haurà més intents i no només en defensa.
Espanya s’ha d’assegurar un lloc en totes aquestes futures estructures europees. Si Sánchez i Feijóo continuen eludint la seva responsabilitat d’augmentar de pressa i significativament la despesa en defensa, és qüestió de temps que en quedem fora.