Dos mil anys després, a la Moncloa preparen l’edició sanchistadel miracle dels pans i els peixos. ú Sánchez va mirar els companatges que penjaven de la taula dels pressupostos, els va veure escassos per la gran necessitat d’angoixar Rússia, i no es va intimidar, que el president mai es deixa intimidar. Va agafar la disfressa d’alquimista que guarda per a les ocasions i va fer que apareguessin diners per a bombes, diners per a despesa social, diners per a tot l’ Estat de benestar, que no falti de res. Ni una retallada ni una restricció ni una limitació, que això no és el Regne Unit. I la sorpresa: quan parla d’autonomia d’ Espanya per defensar Europa, sona com Felipe González venent-nos l’OTAN a la carta.
El moment és un dels més greus des de la Segona Guerra Mundial. Greu, contradictori i amb perfils còmics i graciosos. La gravetat procedeix dels termes bèl·lics emprats i de la por instal·lada en molts països. La contradicció, l’habitual d’aquesta crònica: Espanya viu en l’eufòria econòmica, amb el creixement més gran de la Unió (3,2 l’any passat), però molta opinió pública i publicada hi veu un desastre de país. El que és còmic, el que dimecres es va sentir al Congrés: Sánchez no troba la manera d’aprovar els pressupostos d’aquest any, però no passa res: després del 2025 vindrà el 2026. I el més graciós: els membres de l’Executiu que es disposen a votar contra l’Executiu.
Com a soroll de fons d’aquesta revetlla, la batucada de tota la legislatura: encara que Putin arribi amb els seus tancs al Pirineu, la prioritat de la coalició progressista serà eliminar Feijóo i, encara que les tropes russes desembarquin a Ferrol, Feijóo exigirà la dimissió del president i eleccions urgents. Aquestes obsessions són l’autèntic càncer de la convivència entre líders i partits. Jo provo d’entendre Sánchez. No nego que presideixi un gabinet zombi, com l’anomena Feijóo. Però poseu-vos al seu lloc: com van tornar els manifestos del “no a la guerra” amb els mateixos artistes rere la pancarta; com la seva cultura és d’un pacifista en temps de pau i guerres
llunyanes i aquesta cultura no admet
la paraula rearmament ; com no vol
distanciar-se d’una societat que, segons l’ Eurobaròmetre, és la menys preocupada per la seva defensa; i com els seus equips consideren més greu el no del PP que el no dels seus socis i la quarta part dels seus ministres, ens han col·locat tots en un carreró de complexa sortida. A Moscou s’han d’estar esgotant les reserves de xampany, que aquest espectacle mereix gran celebració.
En aquestes condicions, té cap
possibilitat d’èxit el pacte d’Estat que suggereix Feijóo? Ja sabem que és desitjable per afrontar una crisi com aquesta, però no siguem ingenus: Sánchez no hi és ni hi serà per aconseguir-lo. Respecte al PP, apuntin l’última: mentre Feijóo demanava el magne acord, el seu partit s’unia a Vox per excloure el PSOE (segona força política) de la Mesa de les Corts Valencianes. No sé si és autocràtic, però gaire democràtic no ho sembla. Accions així alimenten el discurs que col·loca el PP a l’extrema dreta. I em temo que el preu final el pagarà Feijóo. Això ja li va passar una vegada.

Alberto Núñez Feijóo
Vertigen. Conflicte entre l’actual grup Prisa i el Govern espanyol. El desenllaç dirà si els poders públics poden controlar una empresa privada; si es pot comprar amb diners la línia editorial d’un mitjà, i si el poder polític està disposat a efectuar aquesta compra. Apassionant.
Enigma (1). El més intrigant de la crisi mundial és això: per què Putin no envia un missatge de tranquil·litat a Europa? Després d’ Ucraïna i segons el parer d’aquest cronista, aquest silenci és el que justifica el rearmament i el llenguatge militar.
Enigma (2). Un altre misteri és per què Trump és tan obsequiós amb Putin. Totes les concessions que li fa suggereixen un pacte secret que sona així: jo seré tolerant a Ucraïna; tu em pagaràs amb la mateixa tolerància a Grenlàndia.
Mazón . S’entén que Feijóo no vulgui regalar el seu cap. S’entén pitjor el sonor aplaudiment del PP que vam veure l’altre dia. Només s’explica si tenen un roc a la faixa que trauran a l’últim minut. Sánchez ho faria. I, si no l’hi tingués, se l’inventaria.
Alegría. Històrics dirigents van arruïnar la seva carrera en un minut o
per una frase. Prengui’n nota, Pilar Alegría, pel que va dir de pèrdua
de temps. És que de vegades ser portaveu d’un govern és molt semblant
al suïcidi polític. I retransmès en
directe.