bet365

Les dues passaven per allà

Fa anys que diem que l’excomissari José Manuel Villarejo no té credibilitat. Que no és una font fiable. Que ell és el rei de les clavegueres, de les mentides, dels pen drive misteriosos i impossibles. I és veritat. Però veus Cospedal i Sánchez-Camacho declarant a la comissió del Congrés i comences a pensar que, posats a desconfiar, potser cal repartir la desconfiança una mica millor.

Perquè això d’aquestes duespolítiques és de llibre. El “no em consta” de María Dolores deCospedal comença a tenir valor patrimonial, una marca personal.De fet, hi ha perfums menys reconeixibles. Ho deixa anar amb una tranquil·litat tan ferma que penses: o és una actriu genial o realmentha aconseguit viure la seva vidapolítica sense assabentar-se de res. Això segon seria preocupant; el primer, de Goya.

L'exministra i execretària general del PP María Dolores de Cospedal, a la comissió d'investigació de l'Operació Catalunya

Congrés dels Diputats / ACN

Alicia Sánchez-Camacho també té el seu mèrit: ha aconseguit oblidar­ tot el que va passar en una etapa clau de la seva vida política. Cada pregunta anava seguida d’un gest d’esforç com si busqués les claus en una bossa de mà massa profunda. L’amnèsia com a forma d’autodefensa. A aquest ritme, en la pròxima compareixença, li preguntaran pel seu nom complet i demanarà de consultar-ho amb el seu advocat.

El “no em consta” de María Dolores de Cospedal comença a tenir valor patrimonial

I llavors penses que si Villarejo és un mentider, com hem d’ anomenar les que compartien estratègia amb ell i ara diuen que no en sabien res? De debò ens empassarem que tot és una invenció seva, però just les que sortien als àudios no tenen ni idea del que passava? Perquè la veu que sona és la de Cospedal.

La política té aquestes coses. La credibilitat es concedeix com qui reparteix bombons: al que cau bé, ens el creiem. Al que fa una olor estranya, se l’enterra. Però de vegades, amb perdó, fan pudor tots. Tot plegat sembla una reunió d’antics alumnes de Hogwarts on ningú no recorda haver fet màgia.

Lee también

Adolescència: el nostre error

Jordi Basté
Erin Doherty es una terapeuta en el tercer capítulo.

I mentrestant, allà les tens: negant-ho tot amb cara de “jo passava per allà”. Com si en lloc d’estar en una comissió del Congrés, les haguessin enxampat en una festa on van anar “perquè les hi va portar una amiga” o com si haguessin entrat a la seu del PP del carrer Gé­nova una tarda per error, buscant un Zara.

Mostrar comentarios
Cargando siguiente contenido...