Alfils o cavalls?” Això solen preguntar a tots els seus convidats al qüestionari Blitz del millor podcast d’escacs a Espanya: Jaquea2, del mestre Manuel Azuaga i Roberto López Fernández, promogut pel diari Sur i disponible en múltiples plataformes. El cavall en el joc-ciència té un valor de tres punts igual que l’alfil. I l’elecció depèn en gran manera de l’estructura de peons i la posició que un té, fins i tot del color de les caselles i la ubicació de les peces del teu oponent. Però, com a regla general, un alfil val lleugerament més que un cavall.
Anem des d’aquestes bases a la política espanyola: si avui mateix se celebressin eleccions, les dretes obtindrien el mateix nombre de vots que el 2023, tan sols uns quants vots més que el 2016 i gairebé 900.000 vots menys que el 2011. En canvi, les esquerres estarien per sota del seu resultat del 2023 o del 2016. De fet, les esquerres en el seu conjunt no van guanyar en vots les dretes en les eleccions del 2019, tot i que el PSOE sí que les va vèncer i Pedro Sánchez va ser investit, com també ho va ser el 2023, tot i que va quedar en segon lloc. Va bé recordar-ho, perquè les dretes, des de la segona victòria de José Luis Rodríguez Zapatero, treuen a les esquerres tan sols un cavall d’avantatge, amb l’excepció del 2011, que van ser cavalls i alfils per la desmobilització de l’electorat més jove de l’esquerra després dels decrets del maig del 2010 i la modificació de l’article 135 –de què avui renega Alemanya– un any després. Tot i això, aquí ve la tesi, aquest cavall de més no serveix a les dretes per governar.
Hi ha empat entre blocs, malgrat el contenciós de Sumar i Podem; imagineu-vos si es posen d’acord
En estratègia seria intel·ligent preguntar-se, per això, si la dreta no hagués guanyat les eleccions del 2004 i el 2008 en cas que el PSOE no hagués atrapat tant vot plurinacional, fet que ens remet a la veritable derivada. La dreta(/es) té més dificultats que l’esquerra (/es) per canalitzar el torrent Espanya. Ni amb una única candidatura, en l’apogeu del bipartidisme el 2004, ni amb dues candidatures, l’any 2023, ni amb tres com en l’actualitat o el 2019, no aconsegueixen treure molt més que un cavall de més. I a partir d’aquí les partides cal jugar-les.
La raó? Els votants plurinacionals, perifèrics, nacionalistes i independentistes són els que la decanten segons qui garanteixi millor la convivència. El 2004 i el 2008, aquests votants van donar les victòries per dins a Zapatero, mentre que amb la moció de censura del 2018 van donar la primera investidura per fora a Sánchez. En les generals del 2027 passarà el mateix, perquè l’ Espanya del 2027 serà més semblant a les del 2025 que a la del 1978. I tornarà a decidir-se en dues voltes: per dins o per fora .

Feijóointervenint mentreSánchez l’escolta alCongrés
Aquesta és l’ Espanya que els ciutadans volen, tan tossuda com complexa, sempre fascinant: un gran poble. Per això, qui avui treballa per a una nova GroKo tàcita està trepitjant de ple el bassal de la malenconia, perquè no és alternativa i les microdades del CIS així ens ho indiquen un mes rere l’altre. Ni hi haurà candidatura única de la dreta, ni el PSOE tornarà al seu quinquenni negre per ser crossa de ningú, ni els plurinacionals deixaran de tenir el seu espai de decisió.
Hi ha empat entre blocs, malgrat el contenciós entre Sumar i Podem. Imagineu-vos si s’arreglen. Empat entre el bloc de les tres dretes i el de la majoria plurinacional, transversal i perifèrica en què s’ubiquen les esquerres. Va bé no perdre aquesta disposició del tauler. El Govern central i el conjunt de l’esquerra haurà de ser audaç a la recerca del desempat. I aquí és convenient un aclariment davant tant sobresalt i suposat desconcert: hi ha qui ara veu l’augment del pressupost del 2% del PIB en defensa com la nova caiguda de Roma, com abans ja ho va ser la reforma laboral o algun dels tants decrets que, in extremis, s’aproven al Congrés. Són els mateixos que pensen que els tràfecs s’ emportaran el contrari. Més enllà de l’ entertai nment i de la badada que genera al Madrid DF , els tràfecs no ajuden a desempatar, al contrari. Portar el futur al present sí que contribueix al desempat com si fos un alfil. La diagonal serà autoritarisme versus democràcia. I aquí, com deia el campió del món d’ escacs , Mikhaïl Botvinnik, convé recordar que l’amenaça d’una derrota és més terrible que la derrota mateixa. La percepció sempre és realitat en política. Qui no se situï del costat dels demòcrates tindrà un cavall de més, però perdedor.