No és fàcil fer experiments en economia. Si es fan en un laboratori, sempre hi ha el dubte de si seran vàlids en el món real. En una economia encara és més problemàtic provar polítiques a veure si funcionen, atès que les repercussions negatives poden ser molt grans. Estem a punt, però, de veure el resultat d’un dels experiments més arriscats que s’hagin fet mai: el canvi de política econòmica als Estats Units cap al proteccionisme amb la imposició d’aranzels i restriccions a la immigració, i projectes de control dels fluxos de capital. És tracta de limitar el moviment de mercaderies, de gent i potser de capital amb l’objectiu d’equilibrar la balança de pagaments, fer reviure el sector manufacturer als Estats Units i augmentar la seguretat econòmica.

Dimecres passat va ser el “dia de l’alliberament” i “el dia que la indústria reneix” amb l’anunci de més aranzels per importacions, 25% immediats per als vehicles (potser no, però, per al Canadà i Mèxic), amb un mínim del 10% (àdhuc en una illa deshabitada). A més, pels distints països, i en diferit, els aranzels seran modulats segons el nivell de proteccionisme del país, mesurat de manera pedestre per la meitat de la ràtio del seu surplus comercial (en béns, no serveis) amb els EUA sobre les seves exportacions.
El resultat és el 20% per a la UE i el 34% (més del 50% en l’acumulat) per a la Xina. Se sobrepassaran així els nivells mitjans d’aranzels de la Gran Depressió del segle passat. L’objectiu estratègic, a més de servir com a eina negociadora, és substituir les importacions per la inversió directa en el país, i els ingressos dels impostos (de la renda per exemple) amb els dels aranzels, un objectiu poc realista.
La gran pregunta és si funcionarà l’experiment. El president va dir que les mesures provocaran alguns danys temporals. De moment, les borses van reaccionar immediatament amb fortes baixades, entre les quals destaquen les empreses tecnològiques. Ara bé, la borsa tendeix a mirar a curt termini, ¿pot ser que a més llarg termini l’economia dels EUA hi surti guanyant?
Fins ara als EUA s’afavorien els preus baixos; ara, el productor nacional, encara que no sigui competitiu
Els aranzels són com un impost que fa pujar els preus interiors, redueix la demanda i fa baixar la productivitat. A més, distorsionen enormement les cadenes de producció integrades traspassant fronteres. Els dos factors portaran a un alentiment de l’economia dels EUA i incrementen la probabilitat de recessió amb inflació, l’estanflació és possible.
Les projeccions dels diversos escenaris de la imposició efectiva d’aranzels indiquen clarament pèrdua d’activitat econòmica. L’economia americana es basava en el fet que el consumidor era el rei i s’afavorien preus baixos. Ara s’afavoreix el productor nacional, la indústria manufacturera en particular, encara que no siguin competitius.
Hi ha elements per dubtar de l’èxit del model de capitalisme nacionalista d’Estat. El primer és que la inversió directa als EUA només augmentarà si les empreses creuen que els aranzels seran permanents, cosa que està per veure, atesa la volatilitat de les decisions preses fins ara. I encara que augmenti la inversió, no es crearà gaire ocupació, atès l’ús massiu de robots.
El segon element és que la base de la prosperitat avui no està en la manufactura sinó en la tecnologia digital, on precisament els EUA excel·leixen. El dinamisme diferencial amb Europa ve precisament pel fet que aquesta ha quedat atrapada en sectors de tecnologia mitjana de poc futur com el vehicle de combustió, com la indústria alemanya. El sector innovador depèn del talent que els EUA han estat capaços d’atreure de tot el món, ¿continuarà sent així en el model proteccionista?
El tercer element és que una estratègia proteccionista i de subsidis a les empreses pot tenir sentit per un temps limitat, quan es vol afavorir una indústria naixent, com va fer la Xina per aprofitar les economies d’escala dinàmiques de la corba d’aprenentatge. Com més es produeix, més baixen els costos. Quan la indústria és competitiva, aleshores s’obre al món. És el cas dels panells solars, les bateries i el vehicle elèctric, ara els més competitius del món. No és el cas de la indústria als EUA. Hem d’esperar un temps per veure els resultats de l’experiment, però si ens guiem per l’experiència del passat, no pinta bé.