Hi ha una institució que es diu Mercats que no apareix en cap Constitució, però expedeix certificacions dels errors i encerts dels governants. Els seus dictàmens no arriben a categoria de llei, però tenen efectes transcendents en l’economia. No tenen més cap reconeixible que els diners, però sí que tenen sensors magnífics per detectar dificultats i beneficis i validar previsions de futur. Les seves reaccions positives solen ser indicis de bonança i les negatives deterioren governs, enfonsen empreses i arruïnen inversors. De vegades sembla que tenen més credibilitat que els representants elegits per la societat.
Per això ahir, l’endemà de fer-se públics els aranzels de Trump, les mirades es van dirigir a les borses i aquest va ser el seu primer dictamen: la paraula incertesa, molt utilitzada les últimes setmanes, es va substituir per la paraula por. Les primeres
cotitzacions del dia van certificar (i van alimentar) totes les pors previsibles: inflació, recessió i augment de la tensió mundial en moments en què Europa elabora programes de rearmament per alarma davant l’expansionisme de Rússia, amb els Estats Units que proven d’agreujar la nostra debilitat. El busca-raons Trump acaba de donar un cop de puny en el moment més delicat d’Europa.
Per tots els governs i els països afectats, incloent-hi Espanya, després de la pandèmia és el repte més gran del segle. La Unió Europea es troba davant una dramàtica disjuntiva: o troba la fórmula de liquidar Trump, o teixeix els elements que li permetin viure i defensar-se sense els Estats Units. Enmig de l’angoixa sobresurt una lleugeríssima esperança que fa coincidir la classe política i l’empresarial: podem ser davant les conegudes forces de flaquesa que ens permetin superar la nova crisi.
I aquí hi ha el nostre Pedro Sánchez, que ahir ja va voler demostrar rapidesa de reflexos per alleujar amb el talonari el pànic dels grans exportadors, tranquil·litzar de paraula els ciutadans i aprofitar el tràngol per a uns minuts de publicitat, a costa del govern anterior, com sempre. A la llista de tragèdies que fins ara al·legava per presumir d’eficàcia (la pandèmia, el volcà, la dana, les guerres, que tot ha passat durant el seu mandat), ara s’hi afegeixen els aranzels, l’última prova per a estadistes, consolidats o meritoris. Si una vegada Pedro Sánchez va presumir d’habilitat per “fer de la necessitat virtut”, ara ho torna a provar i aprofita l’ocasió per intentar-nos convèncer que hi podem confiar per sortir del carreró amb el cap ben alt i la cartera decentment salvada.

Donald Trump, dimecres
I un últim apunt: després d’escoltar el senyor Sánchez, que va aprofitar per llançar un missatge electoral (no ho pot evitar), és lícit sospitar
que acaricia un nou somni: liderar
el moviment anti Trump que s’està organitzant al món. Això no només significaria reforçar la seva imatge interior. Significaria convertir-se
en referent europeu o mundial
de la resistència davant els avenços de l’extrema dreta. I significaria convertir-se en mite del progressisme. No sé si ho aconseguirà. De moment, deixem-ho en oportunitat. Millor
encara: deixem-ho en seductora temptació.
RETALLS
Monarca. El rei Joan Carles va cometre errors greus. L’últim potser és querellar-se contra Revilla. Jo, que valoro immensament el seu regnat, només dic: és un rei,
però un ésser humà. I tot ésser humà té
dos drets bàsics: 1. Sentir-se injuriat quan l’injurien, i 2. Defensar-se, encara que corri el risc que el tornin a insultar.
Revilla . Gran paper a l’hora de practicar el victimisme. Fins i tot va plorar davant
de Sonsoles a la tele. A la llibertat d’expressió no li va malament el que ha passat.
Demostra que tota llibertat té un límit. I Revilla el va desbordar en el contingut i en la formalitat.
Zapatero . El seu èxit més important
no és actuar en tots els mítings del seu partit. Ni moure misteriosos fils de la política exterior. Ni ser l’ex més rellevant. El seu èxit més important és servir Pedro Sánchez per desbancar Felipe González com a líder històric del socialisme.
Nuclear. Si es compleix el programa
de tancament de centrals nuclears i deixen de funcionar les de Vandellós i Ascó, Catalunya no només tindrà un problema de subministrament elèctric. Tindrà, sobretot, un problema d’inversions: ningú no vol invertir en un país amb inseguretat energètica.
Innocència. Tranquil·la, María Jesús Montero. És evident que es va equivocar amb la presumpció d’innocència. L’honra haver demanat perdó. Però, mentre se li criticava això, es va oblidar la incapacitat de redactar els pressupostos. Enhorabona.