Un dia, passejant per un mercat ambulant, Enric Miralles (1955-2000) va comprar una samarreta d’alegres colors per a la seva dona, Benedetta Tagliabue. Les tonalitats d’aquella peça van inspirar el sostre del mercat de Santa Caterina, al centre de Barcelona. Una teulada que, ara, és un dels emblemes de la ciutat.
“Miralles incorporava a la seva feina coses que passaven a l’atzar, modificava les seves idees i els seus processos per una cosa que sentia en una conversa o per un error que transformava en art”, explica en una conversa amb bet365 Maria Mauti, directora del documental Miralles , que es va estrenar al festival de Màlaga.
Miralles va treballar colze a colze amb les seves dues dones, primer amb Carme Pinós i, després, amb Benedetta Tagliabue
Mauti recorre a la pel·lícula la vida i l’obra del genial arquitecte, mort prematurament als 45 anys el 2000 a causa d’un tumor cerebral. Vida i obra que van estar íntimament lligades a les seves don es. “Va treballar, en una primera etapa, amb la seva dona, Carme Pinós, amb qui va construir els centres socials d’ Hostalets i la Mina i el cementiri d’Igualada, la seva obra mestra. Amb Pinós, Miralles tocava de peus a terra”.
L’arquitecte va passar, després, una etapa en solitud, però “sempre disposat a escoltar al seu voltant, depenia molt de les seves companyes per treballar”. Després d’aquell impàs, va arribar la Benedetta, “la vitalitat i alegria de la qual es van incorporar al procés creatiu de Miralles”, relata Mauti. Amb la seva segona dona, Miralles va rehabilitar el
mercat de Santa Caterina i va construir l’edifici de Gas Natural de Barcelona i el controvertit Parlament d’ Escòcia.
A Mauti, que va conèixer l’obra de Miralles per casualitat, la va enamorar “la personalitat de la seva veu estètica”. “Jo estava submergida en una investigació sobre el poder cinematogràfic de l’arquitectura i vaig saber que Miralles havia de ser el protagonista de la meva nova pel·lícula”, explica la realitzadora, que també és professora d’arquitectura i cinema a Elisava i Estab.
A Mauti, la va impactar l’obra de Miralles, però també va saber de
seguida que la seva vida i la seva
prematura mort tenien un enorme potencial cinematogràfic. “A Miralles, li van detectar un tumor al cervell. Això, fa 25 anys, era com una condemna a mort. El procés va ser molt ràpid i és molt possible que aquella acceleració obeís al fet que Miralles era un home famolenc de coneixement, un artista voraç amb infinitat de referents”, assenyala la documentalista.
Enric i Benedetta, pares dels petits Caterina i Domènec, van anar a Houston amb l’esperança de trobar-hi un tractament mèdic efectiu. Allà, i malgrat la malaltia, Miralles no podia deixar de mirar, d’aprendre. Va veure un edifici revestit amb uns inusuals vidres que produïen
reflexos. Es va assabentar que aquell efecte es produïa per un error en els materials utilitzats i va saber que també volia cometre aquell error per il·luminar el seu següent projecte, l’edifici de Gas Natural de
Barcelona.
“Va continuar treballant i dibuixant fins a l’últim moment”. Va morir molt jove, però ja havia rebut alguns del premis d’arquitectura més importants, com el Lleó d’ Or de la Biennal de Venècia el 1996. També va ser professor convidat a Harvard i un artista conegut i reconegut a mig món. “ Miralles va ser un personatge molt potent, un arquitecte inesperat i un home amb una biografia increïble, que va morir molt jove i va ser enterrat al cementiri d’Igualada, a la seva pròpia obra mestra”, acaba Mauti.