És indiscutible q ue Europa ha de reaccionar a l’enfonsament del sistema de relacions internacionals dels últims 80 anys. I això implicarà un increment de la despesa en defensa. Dèiem fa uns dies que aixecar la bandera del “no a la guerra” servirà de poc per frenar Putin. Però les necessitats europees van molt més enllà del rearmament: cal un sistema de governança i coordinació entre exèrcits, és imprescindible la sobirania tecnològica... Dit d’una altra manera, la completa autonomia estratègica transcendeix amb escreix l’armament. Això posa en relleu el gran error que ha estat batejar el pla europeu com a ReArm, instal·lant-nos a més en un marc mental que només beneficia les dretes.

D’altra banda, la frustració ciutadana no para de créixer pel contrast entre la rapidesa i efectivitat milionària per respondre a l’amenaça externa que assetja Europa, i la lentitud per donar resposta a la crisi del cost de la vida i de l’habitatge. S’ha anat a la velocitat de la llum per fer front a l’amenaça russa i al menyspreu de Trump, cosa que sens dubte era necessària, però la falta de respostes al malestar social és un taló d’Aquil·les per a Europa.
Hem insistit una i altra vegada que la resposta europea a la crisi de l’habitatge i a l’augment de les desigualtats és imprescindible per preservar la credibilitat de les institucions i el projecte comunitari. La desafecció ciutadana és una amenaça interna que no para d’estendre’s. Però és que a més, preneu-ne nota, la majoria dels partits ultres que es beneficien electoralment del malestar social tenen simpaties per Putin (i Trump). I alguns ja governen.
Mentre “ rearmem” Europa, la lentitud a desplegar l’agenda social afavoreix formacions pròximes a Rússia com el Reagrupament Nacional de Le Pen, la Lliga Nord de Salvini, AfD a Alemanya, un Vox cada vegada més proper al prorús Orbán, el partit de l’ultra holandès Geert Wilders, majoritari al Govern dels Països Baixos, o el romanès Călin Georgescu. En resum, si el programa ReArm no va acompanyat d’una agenda social europea forta, urgent i ambiciosa que restableixi la cohesió i benestar que durant dècades ha caracteritzat el continent, en alguns països poden acabar governant partits aliats de Putin, això és, cavalls de Troia al servei del president rus. Quina paradoxa.