Entre les 18.30 h i les 21 h de dissabte es va produir un eclipsi d’emocions típicament culer. Com que el Madrid havia perdut contra el València, es va disparar l’eufòria i, donant per fet que guanyaríem el Betis, es van compartir hipòtesi sobre el dia en què el ç guanyaria la Lliga o el Madrid li hauria de fer –obsessió provinciana– el passadís. Després, el partit contra el Betis va imposar les evidències de la realitat. Una realitat que ens va transmetre l’esforç i la determinació d’un ç exhaust, torturat pel calendari i per la histèria d’un entorn que continua parlant de triplets emparant-se en consignes tan cursis com ara “ens hem guanyat el dret a somiar”.
El resultat contra el Betis va ser decebedor. Però, a diferència de temporades anteriors, va oferir-nos una continuïtat d’esforç i voluntat que hauríem d’adoptar com a protocol en la nostra relació
–racional/irracional– amb l’escut. L’energia competitiva que transmet l’equip desmenteix el victimisme astènic d’altres anys i la tradició ploramiques de les excuses. Com més hem pogut centrar-nos en l’eficàcia de l’equip, més satisfaccions hem compartit en aquesta, fins ara felicíssima, temporada. Hi ha, és veritat, el factor Madrid. Un bon amic (seixanta-tres anys) m’explica que, si mira enrere, ha d’admetre que deu haver vist més partits del Madrid que del ç. Que, d’alguna manera, ha acabat anteposant l’expectativa de veure perdre el Madrid que de veure guanyar el ç.
Després del partit, Hansi Flick va aportar el punt necessari de sobrietat germànica
Sense arribar a aquests extrems, és una patologia compartida per bona part de la tribu, que dissabte va patir un tsunami de verí tan eufòric com absurd. Per sort, després del partit, Hansi Flick va aportar el punt de sobrietat germànica que mai no se li hauria acudit a un entrenador indígena o de genètica culer. “Tenim un punt més i una jornada menys”, va afirmar cenyint-se a la lògica dels fets irrefutables. Flick no viu obsedit pel famós clixé de Gary Lineker o i s’apropa a aquella frase de Michel Platini: “Quan són dolents, els alemanys arriben a les finals; quan són bons, les guanyen”. Si hagués tingut el telèfon de Flick, li hauria enviat un missatge per dir-li com li agraeixo que, amb només vuit paraules i en un context tan institucionalment vulnerable com el nostre, desactivés la temptació tòxica de l’eufòria o del catastrofisme.
I aleshores vaig recordar un adjectiu, contextual , que a Flick li escau especialment. Antecedents: l’entrenador argentí Matías Manna va definir Juan Román Riquelme com a “jugador contextual” (ho explica al llibre El caño más bello del mundo , de Diego Tomasi, Buenos Aires, 2018). El virtuosisme dels argentins a l’hora de trobar adjectius extravagants crea addicció i situa la realitat a un nivell de complexitat que evoluciona i necessita aquestes contorsions literàries per explicar-se més bé. Segons Manna, el jugador contextual aconsegueix que tots els elements de l’equip estiguin amb ell. Que assumeixin la seva autoritat des de la convicció, la disciplina o l’egoisme. Flick, entrenador contextual d’un equip que avui ens permet paladejar la diferència entre la il·lusió i l’eufòria, ens allunya d’un dret a somiar que molts culers sabem –les supersticions són una forma de coneixement– que porta mala sort.

Hansi Flick tornant la pilota a la gespa durant el ç-Betis