Avui Pablo Iglesias presenta el llibre Enemigos 铆n颅timos (Ed. Navona), escrit amb Irene Zugasti. S鈥檃nuncia com un exercici de comptabilitat retroactiva per cobrar-se els deutes del seu passat com a l铆der d鈥檈squerres i reivindicar-ne les ferides, no sempre cicatritzades. Gr脿颅cies a la intransig猫ncia recreativa de l鈥檃lcalde de Madrid, s鈥檋a canviat el lloc inicial de presentaci贸 del llibre per la Taberna Garibaldi, que ofereix una carta carregada de simbologia revolucion脿ria marxista-leninista. Iglesias
ha recuperat el seu paper primigeni: tertuli脿 amb ret貌rica d鈥檃ssemblea universit脿ria, d鈥檜na eloq眉猫ncia tan carregada de ferocitat dial猫ctica que, si li preguntes quina hora 茅s, 茅s capa莽 de respondre鈥檛 amb arguments a favor i/o en contra.
Gr脿cies a l鈥檈xperi猫ncia tempestuosa al govern de coalici贸 de Pedro S谩nchez, ara 茅s una persona m茅s informada
鈥搎ue no vol dir m茅s influent鈥� que no pas abans. Fa uns dies, a Els matins de TV3 , Iglesias va comentar el llibre, que inclou dards enverinats (el ver铆 ven m茅s que els ant铆dots) contra periodistes com Antonio Garc铆a Ferreras o Ana Rosa Quintana. S贸n periodistes que quan nom茅s era un tertuli脿 emergent, l鈥檃falagaven amb banys d鈥檈ndog脿mia que provocaven molta vergonya aliena. Recordo un reportatge que retrata aquesta conniv猫ncia 铆ntima amb l鈥檈nemic: Iglesias va rebre una reportera de Quintana, que va filmar el pis on vivia 鈥損re Galapagar鈥� i va mostrar, en exclusiva, els cabells llargs de la cua que, amb orgull simb貌lic 鈥揗anuel V谩zquez Montalb谩n potser n鈥檋auria dit 鈥渓a cua incorrupta鈥濃��, duia aleshores.
Els periodistes que avui Iglesias critica fa anys l鈥檃falagaven sense cap pudor
A La 2/R脿dio 4, Javier Cercas presenta el monumental El loco de Dios en el fin del mundo (Ed. Random House). A la p脿gina 89, l鈥檃utor el defineix aix铆: 鈥� No deber铆a ser una cr贸nica, sino un libro extravagante, un experimento alegre y chiflado, un batiburrillo de g茅neros鈥�. La proposta del Vatic脿 de facilitar a Cercas l鈥檃cc茅s al Papa i al seu entorn per escriure un llibre convida a pensar que a) es regeixen per un programa defectu贸s d鈥檌ntel路lig猫ncia artificial, b) confien en el poder de l鈥橢sperit Sant com a gran drecera entre la ra贸 i l鈥檃tzar o c) D茅u 茅s un humorista feli莽ment absurd. El resultat 茅s un llibre intens i extravagant, s铆, per貌 tamb茅 memorable. Conscient que els prejudicis que arrossega no s贸n fiables, Cercas, que sempre ha sigut un entusiasta kamikaze, homenatja tossudament la seva mare i constata que hi ha m茅s veritat revolu颅cion脿ria en els missioners cat貌lics de Mong貌lia que a la carta de la Taberna Garibaldi. Al retrat complet铆ssim del papa Francesc nom茅s li falta una refer猫ncia sobre la seva condici贸 鈥揺xplica, en part, el personatge鈥� d鈥� hincha del San Lorenzo de Almagro, l鈥檈quip blaugrana de Buenos Aires fundat per un salesi脿 i que, diuen, va triar aquests colors perqu猫 el blau representa els ideals, i el vermell, la lluita.