"Aquest és un moment moral per a tothom. No es tracta de dreta o esquerra. Es tracta del Bé o del Mal!”, ha sentenciat el senador Cory Booker, en el seu últim i maratonià discurs, de més de 25 hores, a la Cambra Alta, contra Donald Trump. Desconcertades pel seu narcisisme i nacionalisme econòmic, però també per la determinació de Putin de tornar a un món regit per àrees d’influència i no segons les regles del dret internacional o, no menys important, temoroses davant l’arribada massiva d’estrangers a les nostres ciutats, les autoritats europees es disposen a reparar un món que ja és d’ahir penalitzant amb aranzels els béns i serveis nord-americans, aprovant nous pressupostos per a la guerra amb Rússia i, no cal dir-ho, endurint el discurs antiimmigratori.
Novament, en contra del que vam aprendre del segle XX, Si vis pacem para bellum. Just la mateixa resposta que francesos i anglesos van donar a les aspiracions alemanyes de reconeixement a les portes de la Primera Guerra Mundial. Perquè una guerra era impensable, van sentenciar a Cambridge i a la Sorbona les elits del moment, però calia demostrar que arribat el cas s’estaria en condicions de fer-la. Com llavors, torna a semblar que no són temps per a l’elogi de les virtuts minúscules, per a la diplomàcia pragmàtica ni l’apaivagament. Si els dolents volen guerra, la tindran!

I això que d’ençà que Mary Shelley ens va explicar la vida de Frankenstein, a les albors de la modernitat, sabem que no n’hi ha per a tant i que, en la majoria de les ocasions, la vida encarnada, la real, encaixa poc amb les classificacions maniquees que distingeixen entre el bo i el dolent. També sabem que sovint són els prejudicis o interessos del moment els que distingeixen àngels i dimonis, aliats d’enemics.
Si no us convenço amb arguments per a adults, dediqueu una estona a veure Wicked, la fantàstica adaptació cinematogràfica del musical de Broadway, acabada d’oscaritzar a Hollywood. Ambientada en l’univers d’ Oz, la història explica les aventures i desventures d’ Elphaba, la bruixa malvada de l’ Oest i de Glinda, (en teoria) la bruixa Bona, guapa i popular, la seva enemiga íntima des dels temps de la universitat. Encara que el conte comença amb la joia general per la mort de la bruixa dolenta, aviat es descobreix que les aparences enganyen i que, com passa sempre, els que ens semblen dolents simplement ho són perquè ens resulten dissidents o estranys. Encara que en aparença Elphaba és terriblement malvada, en realitat només és una d’incompresa pel seu inusual color verd.
No s’hauria de permetre que les autoritats aprovin rearmaments i aranzels sense ratificació popular
Verds (o taronges) ens semblen Donald Trump, Vladímir Putin, els joves immigrants no tutelats i fins i tot els jutges que dicten sentències que “anteposen la presumpció d’innocència per davant del testimoni de les dones” (a qui se li acut!). I no dic jo que, de la seva raresa, de la incomprensió i severitat amb què els tractem no es desprenguin accions equivocades i fins i tot reprovables. Però d’aquí a respondre rearmant-nos fins a les dents, aixecant murs, o lesionant drets fonamentals, hi ha un bon tros.
Els ciutadans de bona fe no haurien de permetre que les autoritats aprovin rearmaments i aranzels sense ratificació popular ni cap control parlamentari; com tampoc no hauríem de tolerar que per gesticular davant l’auge de la ultradreta es mercadegi amb els drets dels immigrants que han aconseguit posar el peu a Espanya, confiant que ho feien en una societat amb principis i no en un Estat feudal, que reparteix càrregues i prebendes segons caprici i necessitats de qui governa. Tampoc no hauríem de contemporitzar amb els polítics que, encegats per l’ambició o l’excés de fe en les seves pròpies conviccions obliden que sempre serà millor veure campar pel carrer cent culpables, que castigar injustament a un innocent.
Entre altres coses, perquè sabem que, encara que els filòsofs no encerten amb la definició definitiva del Bé, en nom seu la humanitat ha comès i continua cometent grans atrocitats. I que per molta bruixa malvada que voli per sobre dels nostres caps, al final passarà com sempre: que començarem encenent la foguera contra els rars i acabarem nosaltres mateixos rostits. Oh, Senyor, salva’ns del Bé, que del Mal ja ens salvarem nosaltres!