L鈥檈urodiputat Jaume Asens ha publicat Els anys irrecuperables (Ed. P貌rtic), unes mem貌ries parcials sobre la seva activitat com a advocat amant de les indefensions flagrants, polit貌leg, fil貌sof i mediador en conflictes propis de l鈥檜nivers convuls de les esquerres. 脡s un llibre interessant i 煤til, en el sentit que ens permet accedir a un testimoni que, encara que sigui de part, aporta un coneixement de moments clau de la pol铆tica catalana i espanyola. Haver conegut i estimat els afectes i desamors de personatges crucials de la hist貌ria recent situa Asens en un mirador privilegiat que, per proximitat, de vegades l鈥檈mpeny a anteposar la discreci贸 continguda a la crua descripci贸 de les evid猫ncies. Compartir l鈥檈ducaci贸 sentimental pr貌pia de l鈥檈squerra l鈥檃juda a interpretar uns lideratges i moviments malalts de ca茂nisme org脿nic i de sectarisme narcisista.
D鈥橝da Colau a Yolanda D铆az passant per Pablo Iglesias i Carles Puigdemont, el viatge d鈥橝sens permet al lector informat enriquir el propi punt de vista i, alhora, confrontar-lo amb un relat que no amaga mai la seva denominaci贸 d鈥檕rigen. En la forma, Asens potser abusa de les citacions, un vici definitori d鈥檃questa tradici贸 ret貌rica assemble脿ria. De tant en tant, comet algun pecat de cursileria l铆rica que, amb la banda sonora adequada (penso en Mikis Theodorakis o l鈥橢nnio Morricone de Sacco y Vanzetti ) podem arribar a confondre amb emocions d鈥檃lt voltatge col路lectiu.
Des de les primeres p脿gines, Jaume Asens admet la voluntat de recordar per evitar l鈥檕blit
Des de les primeres p脿gines, Asens admet la voluntat de recordar per evitar l鈥檕blit i no deixar la mem貌ria en mans de l鈥檃s猫psia acad猫mica. 鈥淟鈥檕blit esborra, la mem貌ria transforma鈥�, escriu, i explica que el t铆tol Els anys irrecuperables erala segona opci贸 del que va acabar sent El m贸n d鈥檃hir de Stefan Zweig (que va for莽ar el pessimisme fins a la coher猫ncia radical del su茂cidi). Asens, en canvi, confia en la paci猫ncia i l鈥檈speran莽a, que considera m茅s efica莽 que l鈥檕ptimisme. En la catequesi laica, l鈥檕ptimisme (de la voluntat) t茅 avaladors tan respectats com Antonio Gramsci, que el confrontava amb el pessimisme de la ra贸. L鈥檈speran莽a, en canvi, 茅s un combustible ret貌ric prostitu茂t per l鈥檈xc茅s d鈥櫭簊. Des de Barack Obama fins a Nelson Mandela passant per Adolf Hitler, molts l鈥檃dapten amb prou ambig眉itat per no trair cap principi. En el cas de l鈥檈squerra que, generacionalment, ha defensat Asens 鈥揳utodestructiva i protagonista d鈥檜na met脿stasi indu茂da, de la plenitud idealista a la frivolitat grupuscular鈥�, l鈥檈speran莽a 茅s leg铆tima, que no vol dir realista. I, al final 鈥揷abra avesada a saltar, o salta o saltar脿鈥�, Asens no pot evitar tancar el llibre amb aquell vers de Rafael Alberti que tant va dignificar Paco Ib谩帽ez. Un vers que, amb consignes que aleshores no distingien entre l鈥檕ptimisme, l鈥檈speran莽a i la ci猫ncia-ficci贸, va marcar-me la inf脿ncia, l鈥檃dolesc猫ncia i la joventut: 鈥� A galopar, hasta enterrarlos en el mar鈥�.