Per començar un 14 d’abril que commemora més la ressaca del diumenge de Rams que la proclamació de la República, José Luis Sastre, a la Ser, glosa la figura de Mario Vargas Llosa, que acaba de morir a Lima. Gràcies als tresors de la fonoteca, el sentim repetir, amb aquella dicció impecable, que mai no va tenir l’ambició de guanyar el Premi Nobel, sinó una altra ambició més alta: la d’escriure bones novel·les. Vargas Llosa en va escriure moltes, encara que, a l’hora de recordar-lo, s’acabin barrejant el gra de l’obra i la palla de la biografia.
Diumenge, a El suplement (Catalunya Ràdio), el periodista Oriol March va establir un vincle singular entre la meteorologia i les aspiracions independentistes: “Hi ha una relació directa entre que a Catalunya li costarà molt ser independent amb les ganes que té la gent de saber el temps que fa”. És una teoria original, que connecta amb el proverbi bretó segons el qual qui segueix massa la previsió del temps, es passa la vida al bar, que no sé si hauria convençut el narcisisme antiprocés de Vargas Llosa.
La presidenta de ‘G20’ domina les arts marcials i l’ús d’armes de combat
Aquest cap de setmana Prime Video ha estrenat la pel·lícula G20 , interpretada per Viola Davis. Representa que Davis és la presidenta dels EUA. No és una presidenta qualsevol: domina les arts marcials i l’ús d’armes de combat gràcies a un passat com a membre heroica dels marines . Durant una cimera de tots els presidents dels països del G-20, un comando de criptoterroristes ataca l’hotel on se celebra la reunió amb intencions altament criminals maquillades de discurs antipolític. A partir d’aquí, la pel·lícula actualitza l’argument de La jungla de cristal amb una successió de matances plenament justificades per un guió que d’entrada pot semblar delirant, però que, veient com avança l’actualitat, no hem de descartar que acabi sent premonitori.
L’informatiu matinal d’Antena 3 inclou una notícia que explica que, entre mandat i mandat, el president Donald Trump s’ha aprimat nou quilos. No em sorprèn, perquè recordo que, durant el primer mandat, es va publicar que tenia un botó vermell connectat al despatx oval no pas per activar atacs nuclears, sinó per exigir que li portessin grans quantitats de cocacola (light, això sí). Els altres elements de la dieta de Trump eren les hamburgueses (preferentment Big Mac) i els pastissos de xocolata. Ara constatem que la dieta dels aranzels i de l’activitat mediàtica permanent ha aconseguit el miracle de fer-li perdre nou quilos. “Quina enveja!”, penso en la meva condició de gran fracassat dietètic. I parlant de dietes, m’agrada recordar el que va explicar una famosa estrella de Hollywood. Li van prometre que, si seguia una dieta determinada, perdria set quilos en quinze dies. L’actriu la va seguir sacrificadament i quan li van preguntar quant havia perdut, va respondre: “Quinze dies”.