Ha mort Vargas Llosa. Què es pot explicar de la seva grandesa com a escriptor si ja ho ha explicat tot, i tan bé, el company Xavi Ayén. A mi em fascina la seva faceta de gran seductor i d’home mundà, sobretot en la penúltima etapa de la seva vida, la que va compartir amb la dzé Isabel Preysler. Es van ajuntar el pa i la gana; tant l’un com l’altra necessitaven aquell cromo a la seva col·lecció, però encara resulta incomprensible com van poder estar junts vuit anys fins que, d’una manera tan lletja, la relació es va acabar.

Mario Vargas Llosa i Isabel Preysler en un acte a Barcelona el 2016
Molts van pensar que el premi Nobel i la mare de Tamara Falcó no tenien res a veure, pressuposant que la categoria intel·lectual de l’un xocava amb l’evident lleugeresa de l’altra. Però Mario, i ho sé perquè ho vaig veure amb els meus propis ulls (els mateixos que ara, lliures de cataractes, em permeten veure amb claredat), estava encantat d’actuar de cavaller acompanyant en les múltiples inauguracions de botigues de rajoles en què va anar amb Isabel. I ella relatava orgullosa que el rei Felip havia felicitat el Nobel després que intervingués al Congrés de la Llengua a Córdoba (Argentina) on va defensar el llegat d’Espanya a l’Amèrica anomenada colonial.
Tot semblava que anava bé, però els darrers mesos de la seva relació amb Isabel, Mario Vargas Llosa va acceptar intervenir al reality La marquesa, protagonitzat per Tamara Falcó Preysler. Veure la seva incomoditat, envoltat de frivolitat, va ser la constatació que allò no podia continuar. Quedava clar que el Nobel s’avorria i, més clar encara, que Isabel, com una Belén Esteban de Puerta de Hierro, pels seus fills mata.
Un cop satisfets els egos (ell havia conquistat la dona que, al seu dia, i pel seu misteri ben elaborat, va ser la més desitjada d’Espanya i ella, tot un premi Nobel), la relació es va trencar. Isabel va arribar a explicar, a través dels seus corifeus habituals, que Mario havia començat a posar-se pesat quan ella anava a algun acte social, ja sense ell, i tornava tard a casa. I ell, amb el seu fill Álvaro com a ideòleg, va començar a recuperar la seva imatge publicant a les xarxes socials un vídeo llegint Madame Bovary ; ell, que, al seu moment, s’havia lamentat que quan va anar a casa d’ Enrique Iglesias, a Miami, no hi va veure cap llibre.
Les passions, i més les tardorals, solen tenir un final abrupte o, en el millor dels casos, moren per inanició. Sobretot si es confirma que tant l’una com l’altre (i això serveix et diguis Mario i Isabel, o no) ja no tenen ni temps ni ganes que els compliquin la vida.