Ens queixem que els partits extremistes utilitzen la immigració per polaritzar la societat fomentant la por. Però els partits tradicionals no estan exempts de culpa, perquè al no aportar solucions racionals basades en dades fiables, deixen constantment el camp lliure a Vox, Aliança Catalana i Alvise.
Per abordar d’una manera racional la immigració, necessitem que els polítics ens proporcionin, pel capbaix, dues dades bàsiques: primer, el nombre d’immigrants irregulars que hi ha al país i a cada comunitat autònoma. I segon, el nombre d’immigrants que calculen que són necessaris per mantenir o augmentar el creixement econòmic del país/comunitat, atesa la nostra seriosa crisi demogràfica. Això determinaria l’ample del tub del problema. Però avui dia aquestes dades ni es donen, ni existeixen potser.

La setmana passada vaig anar al moll de la Restinga a l’illa d’El Hierro. Encara que és el punt de més entrada d’immigració irregular d’Europa, per allí no hi han passat ni Sánchez ni Núñez Feijóo. Malgrat que el problema de la immigració irregular és complex, gestionar la immigració d’una manera justa però ferma requereix que els polítics facin el seu deure més bàsic, que és assabentar-se de com s’organitzen les coses sobre el terreny.
El primer que t’impacta allà són els dèbils cayucos en què més de cent persones fan vuit dies i vuit nits de duríssima travessia, la tragèdia humanitària, la bona voluntat de les autoritats i de la majoria de la gent. Però també impacta el fet que l’Ajuntament no té dades del Cabildo, que al seu torn no en té de la comunitat autònoma. La coordinació entre el Govern central i l’autonomia falla. I els dos ministeris responsables –Interior i Inclusió, Seguretat Social i Immigracions– es porten de pena.
A la falta de coordinació s’hi afegeix el secretisme, que és el que fa que teories inventades entrin en escena. Uns diuen que fa falta un hospital de campanya, d’altres que sobra espai hospitalari. Uns es queixen que no hi ha ambulàncies, però els immigrants utilitzen un servei d’ambulàncies diferent. Que tots són africans, o que venen també de l’Índia, el Pakistan i l’Afganistan. Que allà hi ha 1.000 policies, però sembla que no hi ha més de 50.
Una vegada que als immigrants se’ls fa atenció humanitària i se’ls entrevista, després de retenir-los un màxim de 72 hores, se’ls deixa lliures i no se sap on van o què fan. Una cosa semblant passa amb els que entren pels aeroports (moltíssims més que els que arriben en cayucos): ni es comprova que no es quedin més enllà del que indiquen els seus permisos d’entrada, ni se sap on són quan ho fan.
Ni el Govern central ni l’oposició no estan posant solucions sobre la taula a moltes necessitats
En una societat en què tots tenim mòbils, es paga de manera electrònica i se sap tot sobre nosaltres, és realment impossible establir un sistema de traçabilitat dels immigrants irregulars? Les autoritats locals saben on són molts d’ells a través dels empadronaments. I les administracions autonòmiques saben quan els immigrants irregulars fan ús dels serveis gestionats per elles.
En el cas dels immigrants irregulars arribats en cayuco, hi ha una dimensió addicional preocupant: el 2024 van entrar 640 cayucos a les Canàries, amb 640 patrons que són membres de màfies internacionals que trafiquen amb persones. Quants d’aquells patrons han estat detinguts?
Tal com s’acosta el cayuco al port, llencen el GPS i el patró es barreja amb la resta dels immigrants, així que reben assistència, se’ls entrevista i se’ls deixa lliures. Alguns fins i tot fan diversos viatges sense que se’ls detecti.
Ni el Govern central ni l’oposició no estan posant solucions sobre la taula: ni es posa en marxa un mecanisme eficaç per coordinar urgentment les administracions, ni s’estan testant sistemes de traçabilitat, ni s’està revisant la fiabilitat del sistema d’entrevistes, ni s’estan prenent iniciatives per localitzar i detenir els patrons ni, per descomptat, s’estan obrint les dades de tot plegat.
És paradoxal que s’estigui discutint ara sobre si la competència en immigració ha d’estar en mans de l’ Estat o delegar-se, quan el problema no és la competència, sinó l’aclaparadora incompetència política.