A les 10 h, la mort del Papa Francesc altera l’agenda del dia, de la setmana i del mes. Inevitablement, se subratlla la coincidència (?) amb el dilluns de Pasqua. A la Cope, a la corresponsal Eva Fernández se li trenca la veu recordant el caràcter del Pontífex. La notícia mobilitza la logística d’anàlisi i documentació i contagia una energia hiperactiva a tot l’univers mediàtic. A Espejo público (Antena 3), analitzen com seran els funerals. A Catalunya Ràdio, Ricard Ustrell recull la reacció d’Oriol Junqueras i connecta amb Sílvia Cóppulo, que és a la plaça de Sant Pere. A El món a RAC1 , comenten la llista de possibles candidats a Papa. A RNE, recorden la vocació misericordiosa de Francesc, més empàtic amb els pobres que amb els privilegis de la cúria i el defineixen com a “líder moral internacional”.
Més lideratges (salvant les distàncies) morals. La setmana passada els responsables de Parenostre van animar l’estrena de la pel·lícula amb entrevistes en què preveien que els caurien crítiques de tot arreu. En efecte, l’estrena ha provocat reaccions ambivalents, però també ha estimulat l’interès per un gènere inusual a casa nostra i un personatge, Jordi Pujol, que, per mandra, reduïm al tòpic de “les llums i les ombres”. Al programa El balcó (Ser), Manuel Huerga va parlar d’una estratègia equidistant que aspirava a evitar l’adhesió blanquejadora i l’oportunisme carronyaire. A través de la ficció, s’explica una figura que vint anys de no-ficció només han retratat parcialment. Una figura obsessionada pel llegat i que, com queda clar a la pel·lícula, va creure que, immolant-se ell, salvaria la família.
És inevitable subratllar la coincidència (?) de la mort del Papa amb el dilluns de Pasqua
Ara podem especular que l’any 2012, quan a TV3 Pujol li va dir a l’Albert Om que encara era a temps d’espatllar la pròpia biografia, no era coqueteria sinó una hipòtesi versemblant. La ficció obliga a fer malabarismes i obre escletxes grotesques, com l’escena entre
Sílvia Abril i Pere Arquillué, digna d’una astracanada d’Esteso i Pajares. L’escena saboteja un esforç narratiu i de producció complex i ambiciós. Un esforç en què sembla que l’obsessió
per no equivocar-se i l’energia invertida en no trair els protocols patriòtics (explícits i implícits) fagociten els encerts i la intenció d’entretenir, emocionar o sorprendre.
Si ja fa anys que, indissimuladament, es cou una operació de restitució de l’obra i la figura del president Jordi Pujol, seria fàcil incloure Parenostre en aquest pack. Però també seria injust, perquè d’alguna manera s’ha d’explicar la història recent, encara que sigui amb un relat imperfecte i amb arrels vagament freudianes. Una pel·lícula que ens recorda que, a diferència del que passa amb els llegats religiosos (la vida del Papa Francesc n’és un bon exemple), a la política el penediment i la penitència no redimeixen dels pecats confessats.