Pedro Sánchez va decidir dimarts augmentar la despesa militar espanyola fins al 2% del producte interior brut (PIB), evitant sotmetre aquesta mesura a debat al Congrés dels Diputats, on experimenta dificultats creixents per obtenir suports a les seves iniciatives. La pujada esmentada suposarà afegir 10.471 milions d’euros a aquesta despesa, fins a arribar a un total de 33.000 milions. Aquesta quantitat anirà principalment a actualització de sistemes de simulació (928 milions), condicions laborals més bones per a la tropa (679 milions), reposició de reserves de munició (564 milions), etcètera. Segons Sánchez, els 10.471 milions s’obtindran de la reorientació de part del paquet del Fons de Liquiditat Autonòmic o dels fons europeus i de romanents pressupostaris, sense “apujar impostos ni tocar l’ Estat de benestar”.
L’augment de la partida de defensa decidit pel president del Govern espanyol no s’hauria d’analitzar com una iniciativa aïllada, sinó inscrita en un context polític global molt particular i en una tendència alcista de la despesa en defensa, que altres països ja han implementat. Sobre tal conjuntura no abundarem aquí, ja que és ben coneguda a conseqüència de les agressives polítiques, militars o econòmiques de la Federació Russa i de l’actual Administració dels Estats Units, que aconsellen a la Unió Europea considerar i dotar el seu rearmament sense dilació. Però potser sí que és oportú entrar en algun detall numèric sobre la tendència alcista de la despesa en defensa que hi ha al Vell Continent.
El Govern espanyol hauria de sotmetre a debat al Congrés decisions d’aquesta importància
En el període comprès entre els anys 2021 i 2024, la despesa militar va créixer a la UE un 30%, fins a un total de 326.000 milions d’euros, fet que suposa un 1,9% del seu PIB conjunt. Entre els anys 2004 i 2014, la despesa europea es va acostar als 150.000 milions, i va ser a partir del 2015 que va consolidar l’augment fins a doblar-se llargament l’any passat. Segons les previsions comunitàries, la tendència es mantindrà: d’aquí al 2027 s’espera sumar 100.000 milions més en despesa defensiva, que caldrà agregar als 326.000 esmentats. Així mateix, està previst tancar aquest any amb un percentatge europeu defensiu lleugerament superior al 2% del PIB.
En aquest marc es produeix l’anunci de Sánchez. I també en aquest marc el president s’ha quedat pràcticament sol. Sumar, integrat amb el PSOE en la coalició de Govern, ha pres distàncies i, a causa de les diverses objeccions que manté, dimarts va arribar a sol·licitar que el pla es retirés de l’ordre del dia del Consell de Ministres. El PP va retreure al PSOE que eludeixi la discussió i la votació del pla al Congrés. Vox també el va atacar. I les diferents formacions que al seu dia van fer possible la investidura de Sánchez van oscil·lar entre el silenci i les crítiques, algunes d’elles, com les de Podem, molt acerbes, amb aires rupturistes.
El PP és incoherent rebutjant mesures amb les quals, en realitat, està d’acord
Coincidim amb el principal partit de l’oposició en el fet que matèries d’aquesta rellevància s’han de debatre al Congrés dels Diputats. Però, com a observadors de la realitat política quotidiana, constatem també dues coses, una en l’esfera espanyola i una altra en la internacional. La primera és que la possibilitat d’aconseguir grans acords d’Estat s’ha vist els últims temps molt disminuïda per l’escassa disposició del Govern central i sobretot per un estil d’oposició que prioritza el desgast del president i, amb aquest propòsit, fins i tot és capaç de tombar projectes que
no difereixen molt dels seus. La segona és que Sánchez no pot ignorar les línies d’actuació comunitàries, que vertebren el futur de la UE i són inequívoques
en matèria de defensa, i amb les quals, d’altra banda, el PP coincideix, havent suggerit, en alguna conversa amb homòlegs europeus, la pertinència d’anar
més enllà del 2% del PIB per a defensa, fins al 3%.
Dit això, hi afegirem que el nivell de detall aportat per Sánchez dimarts era escàs, cosa que es va resoldre ahir amb la divulgació de les diferents partides. Per al maig el president té en l’agenda una compareixença parlamentària en què tindrà l’ocasió, i diríem que l’obligació, de donar totes les explicacions addicionals que se li demanin. I en la qual el principal partit de l’oposició tindrà l’oportunitat per expressar-se amb més coherència respecte a una qüestió en què, estratègies polítiques a part, coincideix en els aspectes fonamentals amb l’Executiu. De fet, el compromís popular per apujar al 2% del PIB la despesa de defensa, exigida de feia temps per l’OTAN, data de quan Mariano Rajoy era president del govern.