Encara que els tres q眉estionats dies de dol decretats per la Generalitat per la mort de Francesc ho maquillin, la relaci贸 entre el Vatic脿 i el catalanisme ha estat sempre complexa. La desconfian莽a vaticana va comen莽ar a finals del segle XIX amb Josep Torres i Bages, el bisbe que va expressar que 鈥淐atalunya ser脿 cristiana o no ser脿鈥�. Als anys vint, el nunci apost貌lic a Espanya, Federico Tedeschini, va alertar Roma que Catalunya volia separar-se. Els or铆gens del recel els ha explicat el sacerdot Ramon Corts als seus treballs a partir dels arxius de la Santa Seu.
Als anys trenta, amb l鈥檃rribada de la Segona Rep煤blica, el cardenal Francesc d鈥橝ss铆s Vidal i Barraquer va ser clau per mediar entre la Generalitat de Francesc Maci脿 i la prevenci贸 de Pius XI amb una autonomia que podia implicar una separaci贸 als poders religiosos. Al comen莽ament de la Guerra Civil, el govern de Llu铆s Companys va salvar Vidal de morir a mans d鈥檃narquistes.
La desconfian莽a vaticana va comen莽ar a finals del segle XIX amb Torres i Bages
Fins comen莽ats els anys seixanta, Pius XII va permetre la subordinaci贸 de l鈥橢sgl茅sia catalana al nacionalcatolicisme franquista i va mirar cap a una altra banda quan la llengua i la cultura eren reprimides. No va ser fins a l鈥檃rribada de Joan XXIII i Pau VI amb el concili Vatic脿 II, que va obrir l鈥� Esgl茅sia a la pluralitat cultural i ling眉铆stica a la lit煤rgia, quan alguns focus eclesi脿stics van poder albergar el catalanisme antifranquista.
Josep Tarradellas va seguir de prop aquest proc茅s, amb el record d鈥檃quests per铆odes. El president, que bevia de la tradici贸 laica de la Rep煤blica Francesa, no volia barrejar pol铆tica i religi贸. El 1977 va intercedir en l鈥� arquebisbat de Tarragona perqu猫 els bisbes no anessin a rebre鈥檒 en el retorn. Malgrat l鈥檃fecci贸 que sentia per Vidal i Barraquer, tampoc no va voler que el seu govern an茅s al retorn de les restes del cardenal de Su茂ssa a Tarragona el maig del 1978. El va homenatjar dies despr茅s.
Quan Jordi Pujol va accedir a la presid猫ncia, hi va haver una regressi贸 en aquest plantejament. La religiositat del seu nacionalisme el va portar a fer al Vatic脿 la primera visita a l鈥檈stranger, el gener del 1981. Malgrat l鈥檃udi猫ncia amb Joan Pau II, la Santa Seu va ser un dels governs que va correspondre menys als esfor莽os del president, com va explicar el seu cap de comunicaci贸, Ramon Pedr贸s, a Jordi Pujol, cara y cruz de una leyenda (2004).
Des d鈥檃leshores, el catalanisme s鈥檋a acontentat a provar de llegir entre l铆nies als discursos o aplaudir cada vegada que Benet XVI i Francesc han pronunciat unes frases en catal脿. Un 脿nim que reflectia b茅 el recent article d鈥橭riol Junqueras en aquest diari. Quan el 1988 milers de pelegrins liderats per Pujol van anar al Vatic脿 a commemorar el mil路lenari de Catalunya, en una operaci贸 d鈥檃costament,
van acabar xiulant Joan Pau II per nom茅s haver-los dirigit tres frases en catal脿 en la rebuda. El bisbe Pere Tena els va amonestar. 鈥淓l que el Papa fa 茅s proporcionat
al que som a l鈥� Esgl茅sia universal鈥�. Duresa celestial per a una autonomia terrenal.