Cada dos anys, la Biennal d’Arquitectura de Venècia es converteix en un termòmetre global per mesurar les inquietuds del sector. Aquest 2025, una edició marcada per un canvi de paradigma –els participants han hagut de presentar propostes per accedir-hi, i no simplement ser convidats– confirma que la sostenibilitat no és només una Âmoda o tendència, sinó una necessitat urgent. I l’estudi barcelonà Miralles Tagliabue EMBT, liderat per Benedetta Tagliabue, ho ha assumit com a punt de partida per a una proposta que busca innovar de totes Âpassades.
La instal·lació, que es podrà veure a l’Arsenal de Venècia entre el 10 de maig i el 23 de novembre sota el tÃtol The architecture of virtual water , parteix d’una inquietud essencial: com parlar de l’aigua, del seu ús invisible, de l’impacte ambiental que amaga cada litre que no veiem? L’aigua virtual –aquella que es consumeix en la producció d’aliments, materials o edificis, és a dir, l’aigua que no es veu– es converteix aquà en metà fora i matèria. I la instal·lació que han dissenyat, en una estructura efÃmera que intenta fer tangible aquesta idea.
La instal·lació de l’EMBT serà construïda a base de paper i aire, i arribarà a Barcelona al desembre
“El repte era clar: com podÃem fer una construcció que gairebé no existÃs?â€, es pregunta Tagliabue en una trobada al seu estudi amb periodistes. Carlo Ratti, el comissari de la Biennal, havia demanat expressament utilitzar el mÃnim material possible, i que l’estructura generés per tant una quantitat irrisòria de residus. La resposta és un disseny trencador: un volum construït bà sicament amb paper de filtre, d’uns cinc metres d’alçà ria, lleuger, gairebé eteri, amb molt poca fusta a la base i una presència prà cticament anecdòtica de metall. L’aire
–explica la dissenyadora, mentre ensenya unes maquetes a escala del projecte– esdevé part de l’arquitectura, i el paper (d’un tipus que es descartava en origen) es transforma en parets que es despleguen com un acordió i que allà funcionaran com a pantalla per realitzar projeccions de videoart.
L’interior de la instal·lació, on cabran entre deu i dotze persones, proposarà una “experiència sensorialâ€: música electrònica que interpreta la presència de microorganismes a l’aigua, coixins per descansar –“perquè la Biennal cansa moltâ€â€“ i una atmosfera que busca la “introspeccióâ€. “El paper es molt frà gil, però volÃem experimentar. Ens agrada arriscar-nos, investigar, provar coses novesâ€, diu l’arquitecta, que fa anys que col·labora amb l’investigador Jampel Dell’Angelo i la Universitat d’Amsterdam en el marc de la plataforma Waterspace, una iniciativa per fer més accessibles temes complexos com els recursos hÃdrics mitjançant l’art i la ciència. “Pot ser un fracà s, sÃ, pero si funciona pot obrir portes a una nova manera de fer arquitecturaâ€.
Per un estudi reconegut per obres com el Parlament d’Escòcia o la rehabilitació del mercat de Santa Caterina, aquest projecte és una peça petita però significativa: “Encara que no sigui un gran edifici, ens fa molta il·lusió perquè és una porta oberta al camp de l’experimentacióâ€, confessa Tagliabue.
Aquest afany d’experimentació i d’avantguarda ha estat present des del primer moment del projecte. L’equip va explorar opcions a la Xina, però finalment es va decantar per agafar el paper cedit d’una fà brica de l’Anoia i treballar-lo posteriorment amb uns artesans de Terrassa. Després del seu pas per Venècia, The architecture of virtual water viatjarà a Barcelona, on s’exposarà a partir del Âdesembre.