Per iniciativa del Ministeri de Drets Socials sembla que, altra vegada, Espanya es disposa a valorar la possibilitat de reconèixer el dret al vot als més grans de 16 anys. Sensibles al batec del cor ciutadà, encara que sense estressar-se, els senyors diputats també s’han compromès a revisar la qüestió a través de la subcomissió per a la reforma de la llei electoral, com és sabut una de les comissions amb més solera –i improductives– del món mundial. Recordeu allò de quan el Govern vol que alguna cosa no progressi...
Els contraris a la proposta han recordat ràpidament els seus arguments confessables. En primer lloc, que, com adverteix la neurociència, els adolescents encara tenen un cervell immadur i massa emocional, al qual poden influir amb facilitat els missatges negatius i extremistes. Tan cert, reconeixen, com que els més joves tenen una capacitat per al raonament lògic i per discernir entre el que és bo i el que és dolent, com a mínim, similar a la dels adults (cosa que potser no és gaire, però és el que hi ha).

Alguns reticents també opinen que, com que la majoria dels joves de 16 anys viuen sota la influència i dependència paternes, facilitar-los el dret al vot seria com reforçar el sufragi dels pares, que passarien a multiplicar el valor de la seva papereta pel nombre de fills teenagers que tinguin a casa.
En la llista dels arguments inconfessables hi ha el de sempre i que ens resulta tan familiar a Catalunya quan es parla de lleis electorals: abans de pensar en l’interès general, els partits fan comptes sobre si la mesura, en cas d’aplicar-se, els resultaria beneficiosa o no a ells mateixos. És el cas de Victoria Kent negant el vot a les dones, en temps de la República, però ara sense cap ideal per protegir.
Discutir sobre si hem d’ampliar l’edat a partir de la qual es pot votar té a veure amb la reflexió més fonamental sobre què és votar bé, sobre qui està en condicions de ser un bon ciutadà i sobre quins són els principis que han de regir la cosa pública. No és poca cosa. Davant uns desafiaments tan monumentals em temo que només la modèstia i cert relativisme ens podran ajudar. Conscients de les nostres limitacions intel·lectuals i morals, el nostre suport a la iniciativa s’ha de basar en l’exigència democràtica, la coherència i el sentit pràctic.
Per què no intentar combatre la desafecció dels grans anticipant el compromís juvenil?
Perquè és indiscutible que les democràcies occidentals pateixen un evident risc d’hipòxia, com els oceans. Amb un electorat envellit i desenganyat davant tantes promeses incomplertes, per què no intentar combatre la propagació de l’escepticisme, la nostàlgia i la desafecció dels grans precisament anticipant el compromís juvenil amb els assumptes públics?
A més, sent honestos, costa de justificar que reconeguem als joves de 16 anys capacitat per treballar i pagar impostos; responsabilitat penal i permís per tenir sexe amb adults i que, en canvi, els neguem el dret al vot.
Tenint en compte que el grup dels ciutadans entre 16 i 17 anys amb prou feines supera el 2% de la població i que, en cas de poder votar, previsiblement aquests s’abstindrien com a mínim tant com els seus progenitors, és difícil sostenir que la seva incorporació primerenca a les eleccions pugui suposar un risc per a ningú.
Finalment, com vam aprendre de Tocqueville i ens recorda cada dia la política espanyola, una bona democràcia no només consisteix a votar i permetre que les Corts elegeixin –o cessin– president. Tan o més important que el sufragi ho és disposar d’un robust Estat de dret, amb una bona divisió de poders, amb institucions educatives i mitjans de comunicació capaços de contrarestar els excessos del Leviatan, la seva voracitat fiscal o el seu connatural intrusisme en la vida ciutadana. Garantits els contrapesos adequats, no sembla que ampliar el cos electoral en uns tres-cents mil ciutadans joves ens hagi de preocupar.
Penso que no canvia res d’una generació a l’altra tret del que es veu. I el que es veu, en el fons, és el que importa menys. Així doncs, com ja han fet gairebé una vintena de països de la resta del món és hora d’obrir les portes a la participació política precoç dels més joves. A més, no crec que millorar el present els resulti gaire difícil.