Francesc d’Assís va a Roma per demanar al Papa l’aprovació del seu orde. En una majestuosa sala del Vaticà, compareix davant Innocenci III i l’ escola de cardenals. Vesteix una túnica de llana basta i predica la imitació de Crist. La humilitat, l’alegria de viure, la fraternitat i l’amor a tota la creació. Germà sol, germana lluna, germà llop. L’ Església no ha d’ostentar tanta riquesa, els diu. El
Papa l’escolta atentament i el cardenal que està assegut al seu costat li xiuxiueja a cau d’orella: “ Questo, è matto, oppure è nel segreto come noi?” (“ Aquest és boig o és en el secret com nosaltres?”).
Fragment de la pel·lícula Hermano Sol, hermana Luna , dirigida per Franco Zeffirelli el 1972. La Itàlia del miracolo economico s’interessava per la figura de Francesc d’Assís. Liliana Cavani va rodar dues pel·lícules més sobre el sant i Pier Paolo Pasolini va incloure nombroses referències franciscanes a les seves obres. A la pel·lícula Uccellaci i uccel lini (1972), dos frares franciscans van per Itàlia parlant amb els ocells, però no tots els escolten. Alguna cosa falla. Un món s’està acabant. Pasolini observa amb desesperació l’extinció de la cultura preindustrial d’arrel agrària. El gigantisme urbà està triturant les velles afeccions.
El secret del conclave es converteix en una atracció cultural al món de la immediatesa
L’elogi de l’austeritat va adquirir un significat especial en un país que estava sortint de la misèria de la postguerra. A les societats de vegades hi tenen lloc moviments de fons que només el cor entén. Una dècada després, Itàlia es va llançar desesperadament als braços de l’hedonisme quan va començar a intuir un altre salt als anys vuitanta: el final de la fàbrica com a centre organitzador de la vida social. De la nostàlgia franciscana al festival Berlusconi. D’ Aldo Moro i Enrico Berlinguer a les alegres festes en l’harem de Sardenya. De Pasolini a Paolo Sorrentino. La vertiginosa corba de la deslocalització industrial i de les inseguretats de la massiva feina autònoma. Fora els impostos!
Per això, quan el cardenal argentí Jorge Mario Bergoglio va adoptar el nom de Francesc després de ser elegit papa el 2013, després de la inesperada renúncia de Benet XVI, molts es van mirar i es van preguntar: “Aquest és boig, o és en el secret com nosaltres?”.
I ara ve un altre salt. En un món que va a l’enfrontament per recuperar les fàbriques
que van migrar a Orient, un món saturat d’imatges en què cada vegada és més difícil
discernir el veritable del fals, l’ Església catòlica reinicia el
ritual del secret per elegir el successor de Francesc.
La línia tradicionalista corregeix aquest últim paràgraf: “El conclave no elegeix el successor de Francesc, elegeix el successor de sant Pere”. El diari Il Foglio , un interessant diari d’opinió de només deu pàgines (mida llençol), més liberal que progressista, plantejava ahir la qüestió d’una altra manera, amb fina ironia: “Els progressistes busquen un segon Francesc, més que un Francesc II”.
Ser en el secret. Viure el secret. Admirar el secret. El conclave romà és un desafiament contracultural que atreu moltes persones allunyades de la religió. L’ Església catòlica manté la litúrgia del misteri en un món que ho vol saber tot i ara mateix: el nom del nou papa i les causes precises de la
gegantina apagada elèctrica a Espanya. Exite mysteria! Fora misteris! Al món de la ٰԲ貹èԳ , tots volem ser al secret.
Fa cinquanta anys, quan Franco Zeffirelli i Liliana Cavani competien per la interpretació de Francesc d’Assís, l’ Església catòlica tenia més poder que ara i el secret fascinava menys. Les notícies viatjaven amb tren. L’actualitat no era immediata. L’ Església té avui menys poder i la litúrgia del secret aquests dies és espectacle.
Cent trenta-tres cardenals han d’elegir el successor de sant Pere i alguns d’ells no són en el secret, ja que han anat molt poques vegades a Roma i amb prou feines coneixen els engranatges de la cúria vaticana. No ho saben tot, però hauran rebut molts missatges per internet, sobretot des dels Estats Units. Francesc els va nomenar, però no els va passejar per Roma. “Veurem què en surt, de l’enrenou”, va dir el difunt. Francesc va desconstruir el secret que va empènyer Benet XVI a la dimissió, ho va sacsejar tot, però no va acabar d’edificar el nou.
“ Auguri doppi” (“ Felicitats per partida doble”), va dir ahir el nonagenari Giovanni Battista Re, degà del col·legi de cardenals, a Pietro Parolin, degà dels cardenals electors i candidat de primera fila. El vènet Parolin presideix el conclave i podria ser l’elegit. Un micro obert va delatar l’auguri. Ser en el secret. Viure el secret. Admirar el secret.
Fumata negra.