La protecció de la ignorància
El professor d’humanitats de la Universitat de Colúmbia Mark Lilla, i autor del llibre de pròxima publicació Ignorance and bliss: on wanting not to know , explora l’encant sorprenent de la ignorància i el poderós magnetisme que té entre nosaltres: “En algun moment, tots declinem l’oportunitat de descobrir com és alguna cosa en realitat. Renunciem voluntàriament a l’oportunitat de conèixer la veritat sobre el món per por que posi al descobert veritats sobre nosaltres mateixos, especialment la nostra falta de valor per autoexaminar-nos”. La ignorància és reconfortant, ens protegeix perquè no ens exigeix.
Potser una mirada amb menys prejudicis i moralització sobre la ignorància permetria entendre millor per què per a un número creixent de persones el desconeixement –conscient o inconscient– és un refugi psicològic. No seria tant el culte a la indolència o una mandra dissolvent, sinó la por de la veritat el que explicaria aquest fenomen creixent en la societat. Lilla –que ja ens havia advertit a La mente naufragada sobre la ment dels reaccionaris, que sembla que s’està propagant en aquests temps de còlera– ofereix un nou angle per entendre’ns millor: “ Preferim la il·lusió de l’autosuficiència i abracem la nostra ignorància per l’única raó que és nostra. No importa que confiar en una opinió falsa sigui la pitjor classe de dependència. No importa que per tossuderia deixem passar una oportunitat de ser feliços”.
La ignorància com a refugi i com a renúncia ens envaeix i atrapa
La història de la humanitat –la del seu progrés– està lligada a la lluita contra la ignorància, a desafiar-la, a vèncer-la gràcies al coneixement i el descobriment dels altres, dels confins, dels diferents, de les troballes. Alain Corbain, a Terra incognita. Una historia de la ignorancia de los siglos XVIII-XIX, ens relata apassionadament com els nostres avantpassats van desentranyar els secrets de la Terra que ens meravellaven o ens desafiaven. Avui, aquell món pel qual la veritat –descobrir-la– era el motor del progrés de la humanitat sembla estar qüestionat per abandonament.
La ignorància com a refugi i com a renúncia ens envaeix i atrapa. La política reaccionària –la que es nodreix de la divisió polaritzada– juntament amb la descomunal indústria digital de les aparences superficials, utilitza la por del saber o la comoditat dels prejudicis com el caldo de cultiu de les seves dreceres reaccionàries. La simplicitat atractiva de les mitges veritats, dels clixés estigmatitzadors, de les falsedats virals, ens allunya cada vegada més de la veritat com a ordenadora de la vida. Ara, el que compta és la meva veritat. La veritat subjectiva.
Venen temps difícils per a les veritats objectives, les col·lectives, les que poden administrar les nostres tensions i conflictes gràcies a la seva naturalesa pura, com si fos una matèria primera no contaminada de subjectivisme. Només podrem superar aquesta boirina mental amb un esforç personal i intransferible per continuar lluitant contra la ignorància per molt protectora i confortable que sigui.