Sense odi, millor!
El que ha passat a Magdeburg és terrible. No sabem encara les causes exactes que han mogut l’autor d’aquest atemptat, però ja és evident que ha estat l’odi el que ha motivat la seva decisió. L’odi contra els uns o els altres, contra una religió o una altra, contra una política o una altra, però, al cap i a la fi, odi. Ha estat una expressió d’odi, i això ens hauria d’interpel·lar a tots. Estarem banalitzant l’odi? Estarem creant un clima social que justifica l’odi? No caldria precipitar-se en la resposta a aquestes preguntes. Potser d’una manera molt automàtica, tothom se sentiria impulsat a dir que no. Que l’odi no és tolerable; que res ens desvia a tots de condemnar-lo de la manera més contundent. Però, possiblement, amb un cert temps i amb una reflexió serena, podríem acceptar que potser la nostra societat i en aquest moment s’està acostumant a conviure amb expressions d’odi. Sense embuts: l’odi guanya terreny en el debat de les idees i en els comportaments socials.
I això és culpa de tots. En política, l’odi al diferent s’instal·la en el nostre hàbitat natural. No es discrepa, no es debat; ni tan sols es critica, s’odia. I el que es diu té tot el regust de l’odi. Certament, això no apareix sobtadament; l’odi és el resultat d’un foc lent, es cuina a poc a poc. Primer són expressions carregades de manca de respecte; després es passa a l’insult, progressivament groller, carregat d’animositat, i finalment apareix l’olor, el color de l’odi. Es nota, se sent, es palpa. I quan l’odi es practica pels cridats a exemplaritzar, amb el seu comportament, a tota una societat, se’l justifica encara que no es vulgui reconèixer. Mai els predicadors de l’odi es confessen practicants d’aquest vici; fins i tot, quan passen coses com les de Magdeburg, el critiquen. Però no es treuen conclusions de rectificació; ben al contrari, en la mateixa crítica de l’odi posaran de manifest la força de l’odi que els anima.
L’odi està en l’origen dels grans drames de la història de la humanitat. Drames no sempre llunyans; són molts els que encara ens ensenyen les seves ferides. L’odi, sempre, inspira i anima els pitjors records de la nostra existència. I tothom ho sap, però sembla que ens n’oblidem. L’odi fa impossible la pau; l’odi és la negació de la llibertat; l’odi arracona el progrés; l’odi acaba amb qualsevol democràcia. No hi ha ni un sol exemple en la història que pugui contradir aquestes afirmacions.
L’odi que ha mogut l’autor de la barbàrie de Magdeburg és la síndrome d’una societat malalta
És difícil lluitar contra aquesta plaga? Segur que sí; tossudament s’instal·la en el cor de molta gent, i es fa molt costa amunt canviar la tendència. Però això no justifica deixar de fer-ho; cal intentar esvair l’odi, com a mínim, dels comportaments i les actituds dels que són responsables d’assegurar la convivència social. L’odi genera odi, i resulta difícil de convèncer la víctima de l’odi que, al seu torn, no odiï. Però s’ha d’intentar, o com a mínim aportar a l’escenari col·lectiu imatges positives del que el respecte pot aconseguir. Crear clima per a l’entesa afebleix l’impuls de l’odi. No és necessari o, millor dit, no és molt probable que el respecte sigui un valor que tothom comparteixi. Però tots estan obligats a provar-ho. L’insult pot abandonar-se; la desqualificació barroera no és necessària; l’adversari a la foguera ja no és justificable.
Estem en dies en què ens desitgem pau i benestar per a tothom i entre tots. A Magdeburg, deu ser com un darrer refugi d’esperança i de solidaritat; ningú vol que aquesta debacle es torni a repetir. Que tothom comprengui que l’odi que ha mogut l’autor d’aquesta barbàrie és la síndrome d’una societat malalta. Res no justifica una barbàrie com aquesta ni cap altra. Res no justifica acabar amb la llibertat de ningú per cap raó que no sigui l’expressió d’una justícia lliurement consentida i instal·lada. I, fins i tot en aquest cas, que mai sigui l’expressió d’un odi que substitueix el respecte a la llei.
Preservem-nos de l’odi. Fins i tot del més incipient, del més amagat sota la cobertura d’una crítica contundent. La crítica intel·ligent, lliure i honesta no necessita de l’odi per expressar-se!
Bon any 2025! Que ho serà! Millor, però sense odi.