Fa sis anys que, amb el permís de Musk, la seva música orbita en l’espai al voltant de la Terra. La seva efígie decora l’arbre dels reis de Dinamarca i forma part d’una de les últimes línies de samarretes de Zara. És Ziggy Stardust, o Aladdin Sane, o el Duc Blanc, o el camaleó del rock, o David Bowie, en tots els casos un personatge immens dins de la música com queda patent a Vidas (Es Pop Ediciones), la biografia oral que el periodista britànic Dylan Jones va construir el 2017 d’“un enigma que tothom creia que coneixia”.
A través de més de 200 testimonis en primera persona, Vidas pren la forma d’un mosaic dels records que el músic londinenc va deixar al llarg de la seva vida entre els que el van tractar personalment: des de groupies àvides per ficar-se al llit amb el seu ídol fins al més granat de l’aristocràcia musical: Iggy Pop, Lou Reed, Glenn Hughes, Bono o Debbie Harry, sense oblidar les desenes d’empleades i empleats del sector musical que destaquen les seves traïcions, la seva màgia, o les dues coses alhora. Tots aquests noms –i, per descomptat, Angie Bowie, protagonista d’una relació que el seu exmarit va dir que era “com viure amb un bufador”– circulen per les més de 500 pàgines del llibre, i cadascú llança la seva pròpia visió del geni: un cavaller, una veu meravellosa, un geni en la composició, una màquina sexual o un vampir que devorava qualsevol idea que li passés pel cap. No en va Mick Jagger –un dels pocs testimonis que no són presents en el llibre– ja va advertir que “no estrenis mai un nou parell de sabates davant seu”, perquè si li agraden els compra i els fa seus.
Va ser un cavaller, una veu meravellosa, un geni component, una màquina sexual o un vampir
El resultat és un retrat dens per l’arrítmia de la lectura, però tremendament ric en anècdotes que, al seu torn, carreguen de raó els traços que dibuixen una de les personalitats més poderoses de la cultura musical del segle XX, un artista que va complir la meta que es proposaven els dandis vuitcentistes: convertir la seva vida en un art, afany que va mantenir des que se’l coneixia com a David Jones i vivia a Brixton, al sud-est de Londres, en uns anys en què encara hi havia les cartilles de racionament i no s’havien reparat els cràters de les bombes de la guerra recent .
També va ser en la joventut quan Bowie va descobrir que tocant el saxo de nit podia guanyar pràcticament el mateix “que em pagaven per treballar de dia” a l’agència de publicitat en què l’havia col·locat el seu pare. Va quedar així segellat el destí de Bowie, que ja a l’escola es canviava el color dels cabells o es depilava les celles. “Va alliberar tots els adolescents de l’extraradi”, afirma el novel·lista Hanif Kureishi, per dibuixar un dels traços més subratllats de l’obra, el que recorda el seu paper rupturista tant en l’àmbit musical com en l’estètic, amb una figura andrògina i bigarrada que xocava frontalment tant contra l’ Anglaterra grisa de postguerra com amb la imatge del rock’n’roll, una mica anquilosada ja a començament dels setanta. Des de Space oddity, el seu primer èxit publicat el 1969 (l’any en què l’home va trepitjar la Lluna, no ho oblidem), i un dels primers singles que va aparèixer en estèreo, Bowie es va convertir en l’extraterrestre més famós del planeta. “El seu rotllo no s’assemblava al de cap altre”, recorda el dj Rodney Bingenheimer.
L’obra recorda el seu paper rupturista en l’àmbit musical i en l’estètic, amb una figura andrògina i bigarrada
“És amb gran diferència l’home més intel·ligent amb qui he treballat mai”, va dir d’ell Rick Wakeman, membre de Yes i col·laborador en diversos discos de Bowie. També Mick Ronson, Reeves Gabrels o Pat Metheny relaten la seva experiència a l’estudi d’enregistrament amb el creador de Let’s dance, el seu èxit de vendes més important i la certificació que va encertar instal·lant-se a Berlín, on va compartir pis amb el seu apadrinat Iggy Pop, i Brian Eno. “ Tenien quantitat de picabaralles sobre el que hi havia a la nevera”, recorda Paul McGuiness, exmànager d’U2.
La reguera de testimonis ens descobreix les múltiples cares d’un artista a qui el seu primer representant, Tony Defries, va convertir en estrella fins i tot abans de ser-ho, un home capaç d’entrar i sortir del seu propi personatge a voluntat, amb fama d’estrafolari. A l’altre extrem, els seus extensos coneixements d’art el van portar a ser confós amb un guia turístic durant una visita al Vaticà, malgrat que no va anar mai a la universitat, una mancança que va suplir amb el seu constant afany per aprendre.