En molt poc temps, Katerina Gregos ha posat a Atenes al mapa de l'art contemporani des del museu EMST, no molt lluny de l'Acròpolis, en el que fos l'antiga cervesera Fix, amb exposicions temàtiques sorprenents i agosarades per l'elecció del discurs, de la presentació i dels artistes.
Una visió única
L'EMST planteja mostres fora de la museografia oficial: l'amor, les dones esborrades del cànon o la relació amb els altres animals
Exposicions sobre temes que han quedat baixats de la museografia oficial: l'amor, artistes (feministes o no), esborrades del cànon o quina relació tenim (o hauríem de tenir) amb els altres animals amb què compartim planeta.Cita al barri de Koukaki amb la directora d'un projecte que ha aconseguit col·locar dues de les seves exposicions (la de l'any passat, la de l'amor, i la que només exposaven dones artistes) entre les deu millors del món en els dos últims dos anys, segons Frieze i Artforum, respectivament.

Treball en vidre de l'artista grega Malvina Panagiotidi, una de les integrants de la mostra que durant mesos ha omplert el museu amb obres només de dones
L'exposició sobre l'amor de l'any va ser clau per a l'EMST. La que ha tingut només dones durant un any ha servit de perspectiva per a altres museus?
És difícil jutjar la nostra feina. Però és cert que aquestes exposicions han creat impacte. Han captat l'atenció cap a figures com Penny Siopis, artista sud-africana d'origen grec, figura important en el discurs feminista i anticolonialista. Observo que, últimament, altres museus han exhibit mostres semblants a Atenes i a l'estranger.
Sí, í en atenas n'hi va haver almenys una altra, de ceramistes a la galeria Mon Coin.
Hi ha hagut una creixent discussió sobre com es presenta la desigualtat de la dona. No és fàcil. Pots comptar visitants, assegurança, però mesurar l'impacte és més difícil.
Ha viscut en molts llocs. Com veia Grècia i Atenes des de fora?
Bona pregunta. Com molts atenesos tinc una relació d'amor-odi amb la ciutat. Ara és més d'amor: la ciutat ha canviat molt. Quan era adolescent era més provinciana, més conservadora, sempre molt viva, però no tan extravertida com ara. Me'n vaig anar el 1984 i vaig tornar el 1997 per dirigir la fundació Deste. Als 5 anys me'n vaig tornar a anar, no hi havia oportunitats, l'escena artística era limitada.

Un mural, que s'ha quedat com a obra permanent en l'EMST, pintada per la prestigiosa artista suïssa Claudia Comte
I són els anys de la crisi.
Sí, i abans, quan va caure el Mur de Berlín, i comencem a tenir immigració de l'Est i ens vam adonar que érem més racistes del que crèiem. Ara l'actitud cap al que ve ha canviat per millor.
Què va veure quan se'n va anar?
Que en els cinc anys que vaig estar a Deste no vaig guanyar diners. Me'n vaig anar a Brussel·les i em va agradar perquè és a prop de París, Londres, Amsterdam. I la crisi va arribar, i quan tornava no reconeixia el país. Era depriment, descoratjador. Hi havia gent a Kolonaki (barri biende Atenes) vestides amb Chanel removent als contenidors. No ho oblidaré mai.
Espero que Atenes no pateixi l'‘efecte Barcelona’, vaig anar a la seva ciutat i em vaig quedar de pedra amb el problema de l'habitatge”
Però va acabar tornant?
I m'havia promès no tornar. El 2017, quan treballava a Riga, em va trucar el govern de Syriza perquè dirigís això en un mes. Vaig dir que no, que tenia un contracte. I el 2019 el nou govern em va oferir el lloc i vaig dir “depèn”. Hi havia d'haver organització, i un pressupost. Vaig fer un informe al primer ministre (Kiriakos Mitsotakis) apressant-lo que invertís. Li vaig dir: “Aquest museu ( de 30.000 m2) és massa gran per deixar-lo caure”, i va fer efecte.
I això que va dir que no tornaria?
Sí, vaig tornar el 2021 i m'he tornat a enamorar de la ciutat. La veig amb diferents ulls i espero que no pateixi l'efecte Barcelona.
DzԲ-ձè-ٱ岹...
Vaig estar a Barcelona fa poc i em vaig quedar de pedra: el mal al mercat de l'habitatge ja està fet amb tants pisos per a turistes. Aquí encara hi ha barreja entre el nou i el vell. Tenim un bonic caos, m'agrada.

'Pinky pinky, blue eyes', obra de l'artista greco sud-africana, Penny Siopis, ara a la cartellera al museu atenès
Com li va venir la passió per l'art?
Era a classe amb un professor magnífic, Steve Medeiros, i estàvem estudiant el llibre de Gombrich, que està desfasat, escrit per un home i que no inclou dones, però va ser un clic.
De vegades els museus ofereixen el mateix… L'EMST va camps a través?
Però hi ha molt bons exemples de museus atrevits. El Macba ho ha fet molt bé amb Manuel Borja-Villel i ara amb Elvira Dyangani Ose. Incloc en la llista al Reina Sofia; a Eindhoven estan fent una bona feina, també el museu Irlandés d'Art Modern.
Són uns pioners?
No soc jo qui ha de dir-lo, però sí que faig el que crec i en què crec.

Performance recent de l'artista Alexis Blake a la terrassa superior de l'EMST amb l'Acròpolis al fons
Es veu molta gent jove venir al museu. És fàcil que s'acostin?
Sí, si prens certes mesures. La nostra entrada costa vuit euros i pot utilitzar-se dues vegades… quatre euros per a 25 exposiciones.Tuvimos fa uns dies, performances, música, DJs, tot de franc… Intentem crear un ambient democràtic, amistós i antielitista.
La seva exposició Fusion Cuisine en la Fundació Deste ja era molt feminista.
Sí, no he abraçat el feminisme ara. Sempre vaig tenir aquella idea i més a Grècia i més en les arts visuals que fins fa poc dominaven els homes.
Aquesta és una ciutat de dones al capdavant de diverses institucions
Sí, per la primera vegada en la història, la degana de l'Escola d'art és una dona per primera vegada. I encara que hi ha dones en llocs de direcció com la Galeria Nacional, en la fundació Niarchos, en la fundació Onassis, tenim a dones que van néixer en els 50 i 60 que hi ha que recuperar.Han fet falta molts anys perquè Leda Papaconstatinou tingués retrospectiva... té 80 anys.
El descobriment d'aquestes figures és un botí que certs museus no esperaven.
Sí, és curiós. Estem elaborant un arxiu, fet per dones, dels últims 25 anys d'art a la televisió i en la radio.Este arxiu el tenim nosaltres i és una eina increïble per investigar. Hi ha entrevistes a Kiki Smith, Mona Hatoum... Una artista grega recorda una conversa amb un marxant d'art de Nova York que li va dir: “Si ets dona no pots ser gran artista”. Encara hi ha gent que creu això.

Un fotograma de 'Night soil-Economy of Love", vídeo de Melanie Bonajo del 2015 exhibida en l'Emst el 2023
L'exposició que està preparant per a l'abril, Per què mirar als animals, promet.
És un projecte que volia fer des de fa 10 anys i ningú no volia presentar-lo. La idea és que, històricament, els animals que apareixen en els quadres són una representació. Això no és una mostra d'animals en l'art, o com els artistes els utilitzen, com Giannis Kounellis.
Kounellis mostrava trossos de carn penjats de ganxos...
Es tracta dels seus drets, de posar a primera fila la idea que hem de reconèixer-los com éssers que senten, la seva intel·ligència i que no són inferiors a nosaltres, no tenen la nostra intel·ligència, però sí una altra. Igual no envien coets a la lluna, però tenen habilitats que nosaltres no. Qüestionem la idea de la superioritat intel·lectual dels humans. Si som tan llestos... com és possible que ens estiguem carregant el planeta quan cap animal no ho fa?
Hi ha un discurs que se'n va obrint pas en aquest sentit en la societat.
Cal posar aquell discurs a l'agenda perquè els animals estan patint una crueltat intolerable en mans dels humans. És alguna cosa que està invisibilitzat.
Certa indústria alimentària està al disparador.
No tenim ni idea com és la indústria de l'explotació d'animals, el bàrbar i cruel que és. Violent. Les càrnies ho fan el més invisible possible. No volen que la gent sàpiga com milers de milions d'animals són tractats cada any. Cal tractar-los com subjectes, no com objectes.

Katerina Gregos és directora de l'EMST des del 2019
My favorite things
Sud-Àfrica, Spike Lee, Londres...
Què està llegint
alguns alhora, tots contra l'apartheid. Una biografia de George Bizos, l'advocat de Nelson Mandela. I un altre sobre Dimitris Tsafendas, l'activista que va matar el primer ministre de Sud-àfrica, Hendrik Verwoed, que va ser l'arquitecte de l'apartheid. Penny Siopis me'ls va recomanar.
Una pel·lícula
Es molt difícil elegir, però em quedo amb la primera de Spike Lee, Nola Darling.
Un museu
Si no puc elegir aquest, em quedo amb la Wallace Collection de Londres que va més enllà d'aquell concepte
Artistes que li agradin
Robert Filliou, Nicole Eisenman, Caspar David Friedrich -Allen Rupersberg...
Un son
Tocar el boutzouki (una espècie de llaüt grec), un instrument molt masculí

Katarina Gregos és la directora de l'EMST d'Atenes