Turquia és una barreja d’identitats en la qual conviuen la creença islàmica amb el laïcisme, la identitat asiàtica amb el desig europeista i una democràcia avariada amb un rol geoestratègic clau. També és el país guanyador de la guerra de Síria. On han deixat moltes plomes potències com Rússia o l’ Iran, Turquia emergeix com el principal beneficiat de la caiguda de la dictadura d’ Al-Assad perquè s’ha convertit en el referent econòmic del nou règim i en el seu aliat necessari per controlar el nord del país en mans de les milícies kurdes.
Tant per la ubicació geogràfica com pel seu llegat històric, Turquia és el pont natural entre Europa i Àsia i un bon element diplomàtic, com ho va demostrar el pacte per a l’exportació de cereals ucraïnesos en plena guerra amb Rússia gràcies al control que exerceix de l’estret del Bòsfor i els Dardanels. També en els conflictes de Nagorno-Karabakh, la crisi dels Balcans o recentment en el fràgil acord entre Etiòpia i Somàlia es va detectar la mà de Recep Tayyip Erdogan, el president amb vocació de recuperar el llegat otomà, aquell vast imperi que durant sis segles va exercir de falca entre l’est i l’oest del planeta.

Sense aquelles pretensions territorials, Turquia reclama un paper protagonista en el disseny del nou món multipolar perquè té la clau de molts dels futurs desafiaments. Membre de l’OTAN des del 1952, és el baluard sud de l’ Aliança, exercint de periscopi sobre Rússia i de cap de pont a l’ Orient Mitjà i Àsia, totes àrees on es juga en bona part el futur geopolític.
Malgrat aquest alineament defensiu amb Occident, les trucades turques a la porta de la Unió Europa, molt intenses durant el segle XX, han estat despatxades sense contemplacions sigui pel seu govern autoritari, les tensions amb Grècia entorn de l’illa de Xipre, els raquítics drets humans o el pànic a incorporar un gegant de majoria musulmana. Totes raons comprensibles i suficients, però que han desembocat en un desinterès progressiu de Turquia cap al projecte europeu en un moment d’especial debilitat del Vell Continent i quan més que mai necessita trenar aliances per fer front a reptes com l’imperialisme rus i els deliris de la nova administració nord-americana.
Mentrestant, la passió turca coqueteja amb noves parelles com els reforçats Brics, on el Brasil, Rússia, la Xina, Sud-àfrica o l’ Índia no tindrien tants miraments per abraçar-los.