Y ankees, go home!”, cridaven els manifestants contra la base estatunidenca Loran a Torroella de Montgrí, l’aèria de Torrejón o la naval de Rota. Durant els anys de la transició i les albors de la democràcia, reclamar el final de la ingerència dels Estats Units en els afers interns d’altres països era un clàssic. En plena guerra freda, Washington multiplicava la seva presència al món i perpetrava tota mena d’excessos, sobretot a Centreamèrica i Sud-amèrica amb l’excusa d’evitar la implantació del comunisme al seu pati del darrere. Mig segle després la política exterior estatunidenca sembla girar completament, passant de l’intervencionisme a l’aïllacionisme.
Una mostra del nou biaix diplomàtic és la indiferència davant el canvi de règim a Síria, un fet amb importants conseqüències en una regió on els EUA tenen enormes interessos i que en altres circumstàncies hagués desencadenat una reacció immediata del govern dels Estats Units. En canvi, un per inanició, Biden, i l’altre perquè no vol, Trump, han optat per assistir al relleu de la nissaga criminal dels Assad sense moure un dit. I això que Síria és un país fonamental en el joc d’equilibris de l’ Orient Mitjà, cruïlla de civilitzacions on conviu una paleta de comunitats molt diferents i amb efectes tel·lúrics sobre els seus veïns.

En espera del grau d’integrisme que aplicarà el nou Executiu islamista, el perill de crear un nou Afganistan és evident. La diferència és la ubicació: Síria voreja la Mediterrània, comparteix frontera amb Israel i el nou règim té la benedicció de Turquia, un país que forma part de l’OTAN i que aspira a entrar a la Unió Europea. A l’altre plat de la balança se situen els perdedors, la milícia de Hizbul·lah i l’ Iran i Rússia, dues potències debilitades pel càstig internacional i pel desgast de la guerra amb Ucraïna, respectivament.
Malgrat tot, fins ara el rentat de mans dels EUA és vistós i no té la temptació d’involucrar-se com havia fet en crisis anteriors fins i tot en circumstàncies menys transcendents. Sense que serveixi de precedent i tot i que algunes veus han reclamat més activisme per evitar un nou focus d’integrisme en una zona explosiva i a les portes d’Europa, no sembla que Trump estigui disposat a remoure un vesper on saps com entres, però del qual sempre surts malament.
Ironies de la història, de reclamar la tornada a casa dels ianquis a trobar-los a faltar al volant del món.