bet365

El dilema de la guerra eterna

Traspàs de poders als Estats Units

Les 750 bases militars són l’eina principal de la política exterior nord-americana

El presidente de los Estados Unidos, Donald Trump, habla después de prestar juramento como presidente el 20 de enero de 2017 en el Capitolio de los Estados Unidos en Washington, DC.

Donald Trump

Mark RALSTON/AFP

Donald Trump ha pressionat Benjamin Netanyahu perquè accepti un alto el foc a Gaza, també pensa pressionar Vladímir Putin perquè pacti una treva a Ucraïna i creu que per tot això mereix el premi Nobel de la Pau. La seva política exterior, tot i això, no se sostindrà sobre valors universals, la democràcia i els drets humans, sinó sobre interessos personals, els seus negocis i els dels seus amics, com els d’ Elon Musk a la Xina.

Trump i els falcons que l’envolten creuen que la força ho és tot i que el president dels EUA pot actuar com un boig per acovardir els seus rivals. Les amenaces a Dinamarca i Panamà per Grenlàndia i el canal són amenaces imperials, sostingudes per l’exèrcit més important del món i una àmplia xarxa de bases que li permet entrar en combat quan sigui i on sigui.

Trump tindrà a disposició unes 750 bases militars en 80 països, segons el projecte Cost of War de la Universitat de Brown. Gràcies a això podrà ordenar bombardejos aeris, invasions terrestres, operacions especials i dur a terme les guerres d’interposició que vulgui.

Aquestes instal·lacions militars són l’eina principal de la política exterior nord-americana, com sosté l’antropòloga Catherine Lutz, i Trump les farà servir. En aquest segon mandat no hi haurà estadistes, experts en intel·ligència i defensa que li facin veure els riscos de fer-se el boig. Els seus elegits per al Pentàgon i la intel·ligència, Pete Hegseth i Tulsi Gabbard, no tenen cap experiència en aquest àmbit. Són incapaços, tal com han demostrat, d’entendre que la diplomàcia, les relacions econòmiques i la cooperació forgen les aliances que garanteixen el lideratge dels EUA.

La política exterior de Trump se sostindrà sobre l’amenaça de la força, no pas de la cooperació

Donald Trump, el primer any del seu primer mandat, va augmentar el pressupost de Defensa, és a dir, va mantenir ben greixat el complex militar industrial que tant espantava el general Dwight Eisenhower perquè feia de la guerra un mode de vida i un negoci.

David Vine, autor de The United States of war , ha calculat que el seu país ha estat sempre en guerra tret d’onze anys de la seva història. El poder ofensiu de les bases són una gran temptació per a qualsevol president.

Sense aquest recurs, George W. Bush no hauria pogut declarar “la guerra contra el terror” arran dels atacs gihadistes de l’11 de setembre del 2001. En les dues dècades que han passat des d’aleshores, l’exèrcit ha mobilitzat 2,7 milions de soldats i combatut en 22 països. Aquestes guerres, sobretot a l’ Iraq, Síria, l’ Afganistan i el Iemen, han causat més de quatre milions de morts, a més de desenes de milions de ferits i desplaçats.

Els generals del Pentàgon parlen d’una “guerra eterna”, d’un cicle de violència infinita sostinguda sobre l’argument de la seguretat nacional. Els grups de pressió de la indústria militar treballen amb els congressistes perquè no es trenqui.

El nou president farà servir Taiwan com a palanca per negociar un acord comercial amb la Xina

Quan Trump intenta resoldre un conflicte té en compte el que costa mantenir-lo, no els valors que estan en joc. Així, durant el seu primer mandat va negociar amb els talibans a l’ Afganistan, va retirar les tropes del nord de Síria, va parlar amb la Veneçuela de Maduro i amb la Corea del Nord de Kim Jong-un. No va servir de res. Els seus enemics van continuar dempeus.

En aquest segon mandat, els reptes principals són Ucraïna, l’ Orient Mitjà i la Xina, la seva expansió pel Pacífic i l’amenaça sobre Taiwan. La força militar serà l’eina que farà servir Trump per abordar-los.

Els avions de l’Armada patrullen l’estret de Formosa amb una normalitat que Washington, sens dubte, no acceptaria de l’armada xinesa a l’estret de Florida si Pequín fos un aliat militar de l’ Havana.

Washington no va acceptar el desplegament de míssils soviètics a Cuba el 1962 i Pequín voldria que avui no hi hagués vaixells de guerra nord-americans al mar de la Xina Meridional.

Trump, en tot cas, creu que Taiwan ha de pagar més per la seva protecció i Corea del Sud ha rebut el mateix missatge. La relació cost benefici és el paradigma que regeix les seves de­cisions i els seus rivals geoes­tratègics en prenen nota. Quan Trump parla d’ocupar Grenlàndia i Panamà per la força si cal, Xi Jinping calcula que el 2027 tindrà la capacitat militar i econòmica per envair Taiwan. Què farà aleshores Trump?

Vladímir Putin, al seu torn, té clar que Trump pressionarà Ucraïna perquè accepti cedir
el 20% del territori que ara
està en mans de l’exèrcit rus,
tal com ha avançat el nou vi­cepresident, J.D. Vance. Què
farà aleshores Europa?

Des de la seva fundació, els Estats Units han cregut que són “la nació indispensable”. Els seus dirigents han afirmat que responen a un “ destí manifest” i sobre aquesta creença han envaït nombrosos territoris. David Vine parla d’un “supremacisme nacionalista” que coincideix amb el de l’home blanc, cristià i masclista. Aquesta estructura ideològica, social i religiosa, que fins ara ha sostingut l’imperi, és la mateixa que ha tornat Donald Trump a la Casa Blanca.

Trump utilitzarà Taiwan per pactar un acord comercial amb la Xina. No li interessa defensar la democràcia. El preu sempre li ha semblat exagerat. Alhora, tot i això, anar a la guerra encaixa amb la seva personalitat i també amb la dels Estats Units.

No sembla que el nou secretari de Defensa, el comunicador de la Fox Pete Hegseth, i el seu número dos, un inversor multimilionari de Wall Street, hagin d’agafar les armes amb el pretext de defensar els valors occidentals o garantir la seguretat dels EUA en llocs tan remots com l’ Afganistan i Somàlia. La força serà la palanca per arrencar concessions comercials als seus competidors.

Que la moral perdi terreny a favor del pragmatisme econòmic pot ser bo per als negocis, però no per a la pau ni per als EUA com a garant d’uns valors que, fins ara, han tingut una força superior a la de les armes.

Si el món mig rep Trump amb els braços oberts, com indica l’última enquesta del Centre Europeu de Relacions Exte­riors, és perquè no el veu com un invasor sinó com un inversor, un client, un soci comercial que no els parlarà de drets humans ni de l’imperi de la llei.

L’error és no veure que Trump proposa negocis des d’una manifesta amoralitat i una supèrbia força militar,
en què la seva retòrica agressiva i falsament regenerativa és
la banda sonora de la guerra eterna.

Mostrar comentarios
Cargando siguiente contenido...