“Amb una nova injustícia, no s’elimina la vella; insensatament promous la calamitat... Sigues humana amb tots els humans!”, adverteix la prudent Ismene a la seva germana tossuda Antígona. Malgrat els encertats consells de la gran, com és sabut, res ni ningú no podrà evitar que la filla d’Èdip doni sepultura al seu germà Polinices. Al final... amb raó o sense, tots els que han nascut per viure moren, preses de l’odi. Un clàssic!

Promotors de calamitats. Així apareixen davant l’opinió pública Govern central i oposició quan, al Congrés, l’un per l’altre s’acaba jugant amb la revalorització de les pensions, els ajuts al transport públic, als damnificats de La Palma o per la dana. En la seva lògica filibustera particular, tots tenen les seves raons. En realitat, no en té ningú.
Governar pensant només en la manera d’aïllar i humiliar els rivals és, a més de contraproduent, injust
Així, les últimes decisions de Junts contra iniciatives del Govern espanyol, en especial la seva negativa a donar suport al pressupost per al 2025, costen d’entendre i més si es justifiquen per un suposat incompliment de l’acordat ves a saber on i amb qui. Ni és acceptable atribuir els obstacles de l’amnistia a l’Executiu (recordeu que una de les pedres angulars d’un Estat de dret és la separació de poders) ni se sosté de cap manera que en aquesta legislatura s’estigui incomplint el compromís de protecció i extensió de l’ús del català a les institucions. Ja se n’ha reglamentat l’ús a les Corts i el ministre Albares l’ha situat a l’agenda europea des del primer dia. Per molt que als de Junts els apressin des d’Aliança Catalana amb l’agenda xenòfoba, també és delirant pressuposar un pla de deportació massiva de ciutadans llatinoamericans i magribins a Barcelona orquestrat des de la Moncloa, per desnacionalitzar Catalunya, que només es podria evitar amb el traspàs de competències.
Com és calamitós que En Comú Podem es desentengui dels pressupostos a Barcelona, amb la presentació de més i més exigències i amb la seva defensa numantina d’una mesura tan benintencionada–la reserva d’un 30% de pisos de protecció a les noves promocions– com errònia. La demonització, al seu dia exagerada, de l’alcaldessa Colau i de les seves polítiques de pacificació del trànsit, no justifica llançar-se novament a la muntanya del Maximalisme, també coneguda com la de la Irrellevància, per cert.
També és lamentable que Oriol Junqueras ressusciti la vella agenda de confrontació amb els governs espanyol i català, contra tothom... suposadament per incomplidors i espanyolistes. Negar els pressupostos de la Generalitat amb l’argument que encara no s’ha formalitzat la “sobirania fiscal” és si més no xocant, tenint en compte que Junqueras ha estat conseller d’ Economia i coneix la complexitat tècnica del que s’ha acordat.
Que consti que també erra el PP aferrant-se frenèticament a combatre una llei –la d’Amnistia– que només sembla servir d’arma a la seva passió antisanchista. Perquè tan cert com que no van ser nobles raons les que van inspirar aquesta llei d’oblit penal ho és que només la seva aplicació completa podrà normalitzar plenament el joc polític i, més important, podrà permetre continuar progressant junts.
Finalment, el PSOE s’equivoca abonant cada dia el frontisme entre les dues Espanyes, commemorant la mort de Franco, en comptes d’afavorir efemèrides més transversals, com la transició o el cinquantenari de la Constitució. Perquè ni la injusta oposició que exerceix la dreta –insultant tothom i querellant-se fins i tot contra el conserge de Ferraz– no justifica sembrar nous enfrontaments civils i territorials entre espanyols.
Com ha demostrat el bloqueig de la llei d’Amnistia, si el president vol emprendre grans reformes, algunes fins i tot per convertir Espanya en un Estat de tipus confederal, el concurs dels nacionalismes perifèrics és imprescindible, com ho serà també el del PP, agradi o no el primer partit d’Espanya. Perquè governar amb audàcia és legítim, però fer-ho només pensant en la manera d’aïllar i humiliar els rivals és, a més de contraproduent, injust, per als teus legítims adversaris, i per als teus propis votants, molts d’ells simplement partidaris que les coses vagin bé, governi qui governi. Noves injustícies, no repararan mai les velles. Tan sols portaran noves calamitats.