Jes煤s Gil (1933-2004) va arribar a la presid猫ncia de l鈥� Atl猫tic de Madrid el 1987, despr茅s d鈥檜nes eleccions en qu猫 va tenir al davant l鈥檈mpresari Salvador Santos Campano i ni m茅s ni menys que dos exministres, Agust铆n Cotorruelo i Enrique S谩nchez de Le贸n. Mentre aquest 煤ltim demanava 鈥渆l vot seri贸s鈥� i els altres dos parlaven de fomentar la participaci贸, Gil sabia molt b茅 on es movia: va presentar Paulo Futre com a fitxatge, va anar a votar acompanyat del crac portugu猫s i va guanyar amb claredat, despr茅s d鈥檜n recompte que es va allargar fins a les sis del mat铆. Gil, per颅sonatge busca-raons, d鈥檌nsult f脿cil i fanfarr贸, no va trigar ni unes hores a llan莽ar el primer av铆s del seu mandat presidencial: 鈥淨ue es prepari el dels cabells blancs鈥� (amb refer猫ncia a Ram贸n Mendoza, president del Reial Madrid).
Gil va dirigir el club matalasser fins al 2003, amb dues campanyes especials. El 1996, amb Antic a la banqueta, l鈥� Atl猫tic va conquerir la Lliga i la Copa, un doblet mai aconseguit abans (ni despr茅s) pel club. Com a contrapunt, el 2000 es va consumar el descens a Segona, una categoria que no trepitjava des del 1934. Va passar dos anys al v脿ter, com va cantar Sabina. En 16 temporades va tenir 38 entrenadors, sis nom茅s en la 1993-1994.
El president atl猫tic va carregar el puny dret i el va estampar a la cara del gerent del club gallec
Impulsat per la popularitat futbol铆stica, Gil va arribar a l鈥檃lcaldia de Marbella el 1991 i es va mantenir en el c脿rrec fins al 2002 amb tres majories absolutes del seu partit, el Grup Independent Liberal, o sigui, el GIL. En els dos 脿mbits, el pol铆tic i l鈥檈sportiu, va acumular causes judicials, en una biografia que ja venia tacada des del 1969, quan es va esfondrar un menjador de la urbanitzaci贸 de Los Angeles de San Rafael, de la qual era promotor i propietari, i va causar la mort de 58 persones. Condemnat a cinc anys de pres贸, va complir 18 mesos i va beneficiar-se d鈥檜n indult de Franco. Va ser el primer de tres ingressos a la pres贸.
Del pas de Gil per la presid猫ncia atl猫tica tamb茅 en va quedar un enorme esc脿ndol, filmat per c脿meres de televisi贸 per a m茅s vergonya, quan va tenir un enfrontament de barri baix amb el president ( Manuel Caneda) i el gerent (Jos茅 Gonz谩lez Fidalgo) del Compostel路la, llavors equip de l鈥檈lit. Va ser el seu gran any, el 1996, i aproximadament en aquestes dates. Els clubs de Primera estaven dividits pel nou contracte amb les televisions i el Compostel路la era un dels quatre (amb Val猫ncia, Tenerife i Deportivo) que anaven per lliure. El 8 de mar莽 s鈥檋avia convocat una assemblea a la seu de la Lliga de Futbol Professional. Gil, segons es va saber despr茅s, va preguntar si ja havia arribat Caneda i, quan li van dir que encara no, es va allunyar per esperar-lo i provocar la topada a les portes de l鈥橪FP. Anava acompanyat de dos guardaespatlles, es va encarar amb els dirigents gallecs i la baralla dial猫ctica va pujar de to fins a arribar a l鈥檋ist貌ric cop de puny de Gil a la cara de Fidalgo.
L鈥檈mprenyament descontrolat del president atl猫tic arrencava d鈥檜nes acusacions sobre Marbella. 鈥淪i tornes a esmentar el nom de Marbella t鈥檃rrenco el cap, ets un fill de puta i un carronyaire鈥�, va llan莽ar Gil. Caneda havia declarat dies abans que no s鈥檈xplicava com els habitants de Marbella podien mantenir alg煤 com Gil al capdavant de l鈥檃lcaldia. Les hostilitats es van centrar en Fidalgo, que anava dient replicant els exabruptes: 鈥淓xactament el mateix, et dic exactament el mateix鈥�. Despr茅s Gil va deixar anar 鈥渟ou uns xori莽os鈥� i Fidalgo va respondre 鈥渋 tu un fill de puta鈥�. Llavors es van acabar les paraules: Gil va carregar el puny dret i el va estampar a la cara del gerent compostel路l脿. L鈥檈scena grollera va prosseguir (en total les c脿meres van filmar gaireb茅 cinc minuts) mentre la comitiva travessava les portes de l鈥橪FP i es dirigia a la sala de reunions. M茅s insults, topades i Fidalgo preguntant que qui eren aquests que l鈥檃naven empenyent, referint-se als guardaespatlles de Gil. M茅s tard, sobre els dots pugil铆stics de Gil, Fidalgo va estirar ironia: 鈥溍塻 molt ob猫s, t茅 el punch molt curt鈥�. Espanta pensar, en temps de xarxes socials, com haurien circulat les imatges i els inevitables mems.