Hi ha una diferència òbvia entre els verbs reflexius armar-se i rearmar-se . Qui s’arma, es dota d’armes que no tenia, mentre que qui es rearma renova l’armament de què disposava, i ja no en disposa. Però, com sempre, sorgeixen els matisos: armar-se implica construir un arsenal, mentre que rearmar-se incorpora també la idea de reforçar-se, d’enfortir el que ja es té. De manera que és lícit preguntar-se de què parlen els líders europeus quan exhorten aquests dies a rearmar-se per encarar el desafiament de Rússia i del seu insospitat aliat, els EUA. Es refereixen que cal completar i modernitzar l’armament de què ja disposen els països socis, mentre es millora la seva coordinació? O potser van més lluny i on hi havia autonomia ara entreveuen la independència?
Europa ja està en aquesta cruïlla de camins: o bé desafia Donald Trump i es llança a la caríssima tasca d’armar-se amb arsenals propis, o bé es rearma a còpia de continuar comprant-los als EUA i continua delegant les seves decisions estratègiques al Pentàgon, és a dir, fent una despesa colossal que, en el nou ordre, pot servir de molt poc (i que restarà esforços i fons de problemes socials apressants). La pressió dels EUA per continuar proveint Europa dels seus caces i de la seva intel·ligència militar pot ser insostenible, perquè s’exercirà sobre cada Estat membre per separat, i això pot aprofundir encara més la divisió interna. Per no parlar de les que ja es donen dins de cada país, com va quedar en evidència ahir amb el nou episodi de foc encreuat entre Pedro Sánchez i Alberto Núñez Feijóo.
Si enllacem el debat sobre la sobirania militar amb el de la sobirania tecnològica, veurem que es planteja en termes semblants i que es poden extreure les mateixes conclusions. Ho exposava Josep Maria Ganyet quan es preguntava al suplement Diners d’ahir si, per aconseguir una certa sobirania tecnològica, Europa ha de deixar de fer servir aplicacions i serveis digitals dels Estats Units. La seva resposta: “Si bé un hipotètic EUexit digital tindria costos econòmics elevats, no fer-ho podria ser molt pitjor: quedar atrapats eternament entre dues grans superpotències digitals (pels EUA i Àsia)”. Els problemes complexos requereixen debats complexos. I els que tenen lloc en aquest moment no ho són.