Avui fa cinc anys des que es va decretar l’estat d’alarma i el consegüent confinament per la pandèmia de la covid. SÃ, cinc anys, ja. A molts –per fortuna, una majoria– ens queda lluny, tot i que per a d’altres continua sent molt present. Són els afectats per la covid persistent, malgrat que haurÃem de dir afectades: les
dones són majoria. Els que es van infectar a la primera onada fa cinc anys que estan amb sÃmpÂtomes invalidants, més de 1.800 dies que s’han estat trobant malament de manera gairebé inÂinterrompuda. I el pitjor: no saben quants anys més hauran de malviure en aquestes mateixes condicions.
La SÃlvia Soler (56 anys) es va contagiar el març del 2020. Avui, explica a bet365ÅâÂÊ , continua patint tots els sÃmptomes que se li van manifestar per primera vegada fa cinc anys: fatiga intensa, disfonia, dolors articulars i musculars, de cap, boira mental, acúfens, hiperacúsia (disminució de l’agudesa auditiva), problemes digestius, sÃndrome de Raynaud associada a la malaltia (les artèries més petites que subministren flux sanguini a la pell s’estrenyen com a resposta al fred o a l’estrès, fet que provoca sensació d’endormiscament i fred en algunes zones del cos, com els dits de les mans i els peus), i un llarg etcètera.
En el cas de la boira mental, se li accentua quan té brots de la malaltia, fenomen que li pot passar fins a tres vegades en un mes. “A l’hivern, és horrorós, molt pitjor que a l’estiuâ€.
Explica que, el dia que se sent una mica millor, intenta fer coses que no va poder fer quan es trobava molt malament, però acaba pagant-ho: “Hi torno a recaure pel sobreesforç. És com un peix que es mossega la cuaâ€.
Tot i que ha acceptat la malaltia i la seva condició de covid persistent, assegura que no és fà cil, amb 56 anys, estar malalta cada dia. “Emocionalment, passa factura. Prenc medicació per sostenir el meu sistema emocional, perquè estigui tranquil, però és molt complicatâ€.
El que la inquieta en especial és no saber si millorarà mai. “És molt dur estar aixÃ, sense saber quan hi podrà haver un tracÂtament i si servirà per al meu cas, tot i que no soc una persona
que contÃnuament estigui pensant en ella mateixa. Et preguntes: ‘I si el virus va trencar la barrera encefà lica i va penetrar al cervell?’â€.
L’últim intent de reincorporar-se a la feina va ser el gener del 2024. Va teletreballar i va aconseguir aguantar fins a l’abril d’aquell any, quan el cos li va dir prou. Durant aquests cinc anys, ha hagut d’agafar la baixa de llarga durada quatre vegades.
“Tots aquests anys he perdut amistats, no han entès la meva situació, i això fa malâ€, esgrimeix l’Anna
A finals de l’any passat, va interposar una demanda contra l’ INSS perquè li atorguin la incapacitat permanent absoluta. “No puc treballar. He intentat fins a quatre vegades reincorporar-me a la feina i no he pogutâ€.
A l’Olga Amigó (60 anys), l’hi va atorgar un jutge l’any passat. No obstant això, l’ INSS hi va recórrer. “Ara serà el TSJC el que haurà de ratificar la sentència o noâ€, explica. Des que va emmalaltir, a la primera onada, no ha pogut tornar a treballar.
Com la SÃlvia, manté gran part dels sÃmptomes que li van aparèixer fa cinc anys. Els més invalidants, la fatiga extrema (un cansament que pateix cada dia), dolors musculars i articulars molt forts (tant de dia com de nit), sensació de falta d’aire, disfonia, tos, boira mental, mal de cap, de cara (“em fa mal tota la caraâ€, assevera), acúfens, al·lucinacions olfactives...
Relata que molts dies no té forces ni per llevar-se i que, a finals de l’any passat, va estar un mes prà cticament sense poder caminar. “Tenia el cos entumit, les cames engarrotades. Em van donar pastilles per al dolor, però no em feien res. Al final, em van administrar injeccionsâ€.
A curt termini, no alimenta cap esperança que res pugui canviar. “El que més em desespera és no poder recuperar la vida que feia abans. Caminava moltÃssim, per a mi és una necessitat, tot i que ara no puc. Llegia molts llibres, però ara tampoc no puc. Me’ls continuo comprant. Em dic, ‘vinga, que podrà s’, però no hi ha manera. M’oblido de les
³¦´Ç²õ±ð²õâ€.
Diu que se sent infeliç, arrossega tot el dia un sentiment de tristesa i sense ganes de relacionar-se amb ningú ni parlar. La consola pensar que, perfectament, podria no ser aquÃ. “Quan vaig emmalaltir, vaig sobreviure pel meu marit. Ell era qui m’administrava la medicació. Jo no era capaç de prendre-la per mi mateixa. Vaig ser tres mesos seguits al llit sense poder moure’mâ€. Rep ajuda psicològica i psiquià trica per poder suportar la seva situació.
L’Anna Faci (45 anys) també va al psicòleg. Cinc anys després, continua amb la majoria de sÃmptomes. “No sé si he après a conviure-hi. He fet com un treball d’acceptació, que costa molt. Hi ha dies que t’adones que el cos no pot més i t’asseus al sofà . Però d’altres m’enfado amb mi mateixa, amb el món, per la situacióâ€.
“Tot i que he acceptatla malaltia, no és fà cil, amb 56 anys, trobar-se malament cada diaâ€, argüeix la SÃlvia
Dolors musculars i articulars, boira mental, falta de concentració, visió borrosa, dolor ocular, hiperacúsia i, en especial, fatiga extrema són les principals afeccions que li porta la malaltia.
El cansament –subratlla– és tan accentuat que ha après a regular la seva energia. “Quanta en tinc, avui? Quanta en puc gastar? Intento respectar molt les hores de son. Altrament, els dolors corporals s’aguditzen molt. També la boira mentalâ€.
A més, li toca gestionar les pors. “Et preguntes: ‘Si continues aixÃ, què farà s? De què podrà s treballar?’â€. Té feina –li han adaptat el lloc de treball a l’empresa on fa molt de temps que treballa–, però no sap què passaria si, pel que fos, la seva situació laboral canviés. “La qüestió laboral és un dels principals problemes dels malaltsâ€.
Fa un any, després d’agafar la baixa per la malaltia l’octubre del 2021, que va tornar a treballar, i grà cies a l’adaptació del seu lloc, ha pogut aguantar fins avui. Música de formació, treballa en una empresa de gestió musical. Abans d’estar malalta, feia classes de piano i actuava. També formava part de la gerència. Amb la patologia, ha hagut de deixar de tocar. “Em permeten teletreballar, tenir horari flexible, i estic molt agraïda. Si no fos per l’adaptació, no hauria aguantat i estaria de baixa altre copâ€.
La mala notÃcia és que ha
hagut de deixar de banda la música. “No puc exercir la meva
±è°ù´Ç´Ú±ð²õ²õ¾±Ã³â€.
Explica que la malaltia té, també, conseqüències socials. “Aquests anys, he perdut amistats. No han entès la meva situacióâ€. Recentment, li ha passat amb dues persones “que apreciava moltâ€.
Aquesta incomprensió l’ha patit també per part d’alguns metges. I no només als inicis de la pandèmia. “Al principi, anaves al CAP, deies que no et trobaves bé i sorties de la consulta amb una recepta de diazepam. Però això encara passa avui. Tinc companys que s’han trobat amb metges negacionistesâ€.
“El que em desespera és no poder recuperar la vida que feia abans, quan estava béâ€, lamenta l’Olga
La SÃlvia Soler ha estat vÃctima d’aquesta incomprensió, tant social com mèdica. També del menysteniment –diu– de l’ Administració. “Malgrat estar malalts, ens toca incidir en polÃtica, en investigació... és a dir, fer el que haurien d’estar fent els organismes de salut i els governs. Ens veiem en l’obligació d’haver de ser al capdavant, una cosa que crema molt i ens passa factura, perquè estem malalts. Ens toca actuar com si no ho estiguéssimâ€, conclou.