L’engany del llop gegant
EL PATI DIGITAL
L’esperança d’una existència ensopida com un capítol de la tercera temporada de The White Lotus s’esvaeix. La de repetir tants hàbits com la sèrie primers plans de micos tailandesos o d’onades trencant-se. La de viure rutinàriament desinformat –per manca d’informació, no pas per empassar-se’n de falsa– i d’alterar-se només per la fotesa de descobrir per parlar d’un tamboret i alhora d’un cagarro. La de preguntar-se estupideses: per què a un company d’equip com és el VAR.
Un dels llops modficats genèticament
Però no. No se’ns permet avorrir-nos. I menys al món digital, on el flux d'informació és constant. Vivim a Las Gaunas, eternament sorpresos. Aquests dies, primer que servia colom noquejat per ànec lacat. Després, perquè un excel·lentíssim actor com Josep Maria Pou, de quasi dos metres, fa de Jordi Pujol a Parenostre.
El pati digital s’altera per aquests dos fets, però només per unes horetes, perquè avui dia les notícies són consumides i descartades a gran velocitat i un altre gat per llebre de seguida s’anuncia a Time: el llop gegant o llop terrible ja no està extingit. Ha ressuscitat.
És mentida. El que els científics han fet és tunejar llops grisos perquè tinguin l’aparença d’un de terrible, extingit fa més de 10.000 anys. Són la mateixa revista i la companyia estatunidenca Colossal Biosciences, que ha dut a terme les alteracions genètiques, les que promouen l’engany a X. Pura desinformació –ara sí per fake news–. Pura propaganda, un truc de màrqueting amb què han aconseguit milions de lectures i atencions mentre que l’abast real de la notícia no s’aclaria.
Llavors un es rebel·la, perquè la portada d’un mitjà de comunicació com el Time, suposadament seriós i rigorós, i un grup de prestigiosos científics intencionadament aboquen els lectors a l’error. I llavors un envia a pastar fang la notícia, el llop gegant, el llop terrible i el llop gris i esdevé llop estepari, com el Harry Haller de la novel·la de Herman Hesse. Perquè, com ell, se sent aïllat per la contradicció i alhora en constant tensió amb l’entorn, del qual és incapaç de fugir completament. Perquè, com ell, es veu lluitant constantment entre la rebel·lia davant la mentida i la necessitat de connexió amb un món caòtic.
Caòtic sobretot des que Trump torna a ser president d’aquest món. Aquesta és una altra derivada. Tot el que fa i decideix ens afecta. Vivim trepidantment al dictat del president dels EUA, de manera cíclica i en quatre etapes, : 1. Trump pren una decisió estúpida; 2. alguna cosa que tots sabíem que sortiria malament surt malament; 3. s’agafa a qualsevol pretext per dir que la seva mesura ha funcionat; 4. reverteix la seva decisió i tornem al punt 1. Amb el tema dels aranzels som entre el punt 2 i el 3, que ara ha establert “una pausa de 90 dies”. Però tot arribarà, el cercle es completarà.
Per ara, estem lluny d’aquella esperança d’existència ensopida i aliena al bombardeig d’informació. Toca viure de pressa, i mentre Trump faci de xèrif només queda aprendre a riure’s de la vida i de les seves contradiccions, com fa el llop estepari d’en Harry. I fer-ho, sobretot, mentre mitjans i científics suposadament seriosos provin de fer-nos passar llop gris per llop terrible.