I ara què sota el populisme? (V)
la pell de brau
El populisme necessita la polarització política i social per existir. Sense, s’extingiria. La raó és clara: alimenta el conflicte i la divisió que aquest produeix. No oblidem que el populisme és un ecosistema complex que agrupa una sèrie d’idees i fenòmens que tenen entre si diverses relacions d’interacció i causalitat. S’organitza a partir d’un nucli narratiu que suma lideratge, emocions, mentides, malestars, simplicitat, excés i brutalitat. Un còctel tòxic que esquinça la societat i que es fonamenta en una rebel·lió de les masses digitals, que opera i es canalitza mitjançant nombroses vies d’interacció, sent la principal les xarxes socials.
El desenllaç que implica el fenomen de sumar tot aquest material políticament tòxic que acompanya el populisme és la polarització. De fet, és la conseqüència buscada pels populistes, perquè trenca la unitat i justifica la necessitat de solucionar per la via dels fets el problema de la divisió i l’erosió de les institucions que es basen en un consens que esdevé impossible.
Per tant, la polarització és un efecte desitjat i planificat pels populistes. Entre altres coses, perquè dona suport estructural a les seves estratègies de demolició del liberalisme, així com a les regles que aquest va traçar institucionalment per controlar el poder que allibera la democràcia en fundar-se en el principi de majoria.
Es pot dir, per tant, que la polarització és la clau de volta del populisme. De fet, és el que sustenta i dona sentit a la seva arquitectura quotidiana. Si la deliberació entre contraris és impossible, aleshores, és inviable la democràcia liberal, perquè es qüestiona de base la raó comunicativa que alimenta la negociació que fa possible els consensos. Per això, la polarització assaja constantment una guerra civil incruenta. Vol que les trinxeres vociferants substitueixin les taules de diàleg que imposen la conversa i la convicció que el nombre més alt de vegades està equivocat. Vol que les emocions prevalguin sobre les raons com a suport de les decisions polítiques. Si el conflicte no té solució, llavors no cal argumentar, perquè es decideix impulsat per la urgència de fer-ho.
Per superar la polarització, la política s’ha d’alimentar d’arguments i raons
Per això, el populisme creu que cal anul·lar de manera eficient la resistència del contrari. No fa servir l’estratègia feixista de recórrer a la violència, però sí que explota al màxim la força irresistible que enclou en els nostres dies el principi utilitari de governar a través del nombre més alt. Per a això, desacreditar el valor dels consensos que necessiten el seu temps és essencial. Sobretot, en un món digitalitzat que funciona a l’instant i que requereix una dinàmica expeditiva de zeros i uns, que resolgui sense cap dilació cognitiva les urgències que planteja una economia de la decisió d’acord amb el disseny de capitalisme de plataformes.
L’auge de la polarització va de bracet d’una economia de l’atenció que contagia la política amb la lògica automatitzada de les plataformes. Fins al punt que la democràcia es fa víctima d’un automatisme de majories sense deliberació, que explica la idoneïtat de viure arrossegats per una democràcia polaritzada de zeros i uns. D’aquesta manera, la política pot accelerar els seus ritmes decisoris i acomodar-los amb les exigències d’instantaneïtat que planteja la digitalització.
Es fa automàtica, ja que un vot més que el contrari dona raons sense convèncer. Per tant, la democràcia polaritzada acaba sent, per la via dels fets, més eficient dins el capitalisme plataformizat que vivim i legitimant pragmàticament una forma de poder que es vesteix com una potestas irresistible basada en zeros i uns que s’ha d’obeir sense més ni més.
En vista de la importància que la polarització té per al populisme, cal desenvolupar una estratègia que interrompi la causalitat que hem vist que existeix entre tots dos. Per això la importància de canalitzar els nostres esforços intel·lectuals a fer-lo enfonsar sistèmicament a través de la impugnació de la polarització. Si es complís aquest objectiu, el populisme tendiria gairebé de manera natural cap a la moderació. Bàsicament, perquè es trencaria l’espinada intel·lectual de les tesis de Carl Schmitt sobre la dialèctica amic-enemic i com aquesta s’ha fet hegemònica com a font de legitimitat d’una democràcia radical, que és el que persegueix el populisme.
Com es pot fer? Apuntaré de manera esquemàtica el que pretenc analitzar en pròxims articles. Per això em proposo oposar a Schmitt les idees de Hannah Arendt. Primer, les contingudes al seu Diari filosòfic quan invoca trencar la dinàmica del conflicte amb el perdó i la reconciliació. Segon, les que dedica a recobrar la confiança en la llibertat política a l’assaig Vita activa, ja que, com diu a l’ assaig, perdonar, compadir-se i reconciliar-se “no revoquen res, sinó que continuen l’acció iniciada, si bé en una direcció que no s’hi donava”. I prossegueix: l’“experiència d’actuar i la de perdonar és una mateixa cosa”.
Per abordar aquest repte que vol restaurar la unitat davant la divisió per superar la polarització, la política s’ha de nodrir del que aquella nega més: arguments i raons. Una cosa que exigeix en qui els esgrimeixi credibilitat exemplar. Els romans resumien aquesta dualitat en l’ auctoritas . Un concepte gairebé oblidat però que, davant l’obediència cega al poder, oposa la idea conscient del respecte. Una diferència qualitativa essencial, ja que qualsevol pot exigir obediència, però el respecte, només uns quants son capaços de provocar-lo i, amb ell, de tancar les ferides de la divisió, facilitant la reconciliació dins una democràcia amb auctoritas. Una democràcia de persones, per concloure com ho farem amb María Zambrano, i no de zeros i uns.