bet365

El temple dels escaladors

El reportatge

El 2024 hi va haver un rècord d’apostasies a Bèlgica: prop de 15.000 persones van demanar ser esborrades del registre

Rocódromo en la iglesia de San Antonio de Padua de Bruselas, Bélgica

Rocódromo en la iglesia de San Antonio de Padua de Bruselas, Bélgica

Anna Buj

Un grup d’adolescents aplaudeix un noi que llisca corda avall després d’haver escalat divuit metres pels murs d’un rocòdrom molt particular. Al centre de l’espai, entre les parets plenes de preses per als escaladors aficionats, destaca una enorme vidriera acolorida dedicada a Jesucrist, que apareix crucificat i amb l’escrit “ Consumatum est”.

“Molt bé, Ibrahim!”, aplaudeix Jacky de Weert, professor d’ educació física, un apassionat d’aquest esport que aprofita les hores de classe per endur-se els nois a fer una activitat diferent.

El 2024 hi va haver un rècord d’apostasies a Bèlgica: prop de 15.000 persones van demanar ser esborrades del registre

El rocòdrom no és en un gimnàs normal, sinó que se situa a l’antiga església neogòtica de Sant Antoni de Pàdua, construïda a començaments del segle XX al districte brussel·lès de Forest. La zona, que ara s’està gentrificant, va començar a créixer en plena industrialització de la capital belga, i en aquella època l’església estava plena de feligresos. Ara, els diumenges amb prou feines queden un grapat de veïns que van a missa.

Atès l’abandonament de l’edifici, la parròquia va decidir fer-hi alguna cosa. El temple feia cinc o sis anys que estava pràcticament buit. Calia arreglar el sostre, que queia a trossos, i també fer obres profundes a les parets i a la cripta, i no hi havia prou diners. Així doncs, els seus responsables van decidir llogar-lo a alguna empresa que li donés una nova vida. Van aparèixer els socis de Maniak, una associació que va agradar pel seu propòsit esportiu. Els valors dels nous ocupants de la major part de l’edifici, ara dessacralitzat, havien d’estar d’alguna manera alineats amb els de l’ Església, i a les autoritats religioses els va atreure especialment que l’associació tingués projectes dedicats a les escoles.

La parròquia va llogar a Maniak la major part de l’església durant trenta anys. Encara hi ha un petit espai, un 10% de l’edifici, on se celebren misses dues vegades a la setmana. L’associació paga un lloguer molt modest perquè la condició és que s’havia de fer càrrec de les renovacions. Maniak va gastar un milió d’euros en les obres per evitar que l’edifici caigués a trossos i un altre milió per convertir-lo en un rocòdrom. I des de fa un parell d’anys, l’antic temple s’ha convertit en l’espai d’escalada més original de Brussel·les, una ciutat on a poc a poc aquesta activitat esportiva s’ha posat cada vegada més de moda, en part per les inclemències del temps.

“Hi ha gent que va a missa i després ve aquí a prendre un cafè. Van al balcó que tenim al bar i estan molt contents que la parròquia torni a viure, amb tots els nens i tots els joves que escalen”, explica François Berckmans, el responsable de l’associació, mentre ofereix un cafè al petit restaurant instal·lat al costat dels espais d’escalada. “Ningú no ha protestat, però sí que és cert que hi ha certa gent que ens ha dit que no els agrada que hàgim mantingut l’altar sota les escales”, reconeix.

La nova realitat de Sant Antoni de Pàdua és un exemple del que està passant en moltes esglésies de Bèlgica. Davant la caiguda dels creients, cada vegada són més els temples religiosos que adopten altres usos. Per exemple, a Mechelen, una ciutat de 85.000 habitants al nord de Brussel·les amb una trentena d’esglésies, hi ha una biblioteca en un temple, un centre cultural a l’altre o fins i tot un bar per degustar les famoses cerveses locals. També hi ha l’hotel Martin’s Patershof, on l’interior de l’antiga església va ser redissenyat per allotjar habitacions en què els capçals dels llits recorden un orgue.

Des de l’ arxidiòcesi de Malines- Brussel·les expliquen que almenys un 10% de les parròquies belgues ara es destinen a nous usos per la caiguda dels fidels, però al·leguen que aquests edificis pertanyen a les autoritats polítiques locals i sempre donen preferència a nous usos que tinguin una funció social, com centres culturals o espais per als més necessitats.

Bèlgica va ser la destinació d’una de les últimes visites internacionals que va fer el papa Francesc, el setembre de l’any passat. El Pontífex arribava d’un extenuant viatge de dotze dies al sud-est asiàtic, el més llarg del seu papat, en el qual va visitar la selva de Papua Nova Guinea o es va acostar a Indonèsia, el país amb més musulmans del món. Però va ser a Bèlgica, a tot just dues hores d’avió, on va travessar moltes més dificultats. Francesc va haver de demanar perdó pels terribles escàndols de pederàstia al país després d’una tempesta d’abusos sexuals a l’ Església belga, marcada per dècades d’encobriments.

Els escàndols de pederàstia han marcat una societat, la belga, que, com passa en gran part d’Europa, està cada vegada més secularitzada, amb menys vocacions i batejats i més esglésies buides. Només el 8% dels fidels van a missa. I ni tan sols el viatge del Papa va aconseguir posar remei al problema, sinó que va enfadar encara més els belgues després de titllar de “sicaris” els metges que practiquen avortaments. No és la primera vegada que el pontífex argentí, que sempre és molt dur amb la interrupció voluntària de la gestació, s’hi refereix d’aquesta manera, però a Bèlgica no es va posar res bé. El primer ministre de llavors, el liberal Alexander De Croo, va convocar el nunci apostòlic per manifestar-li les seves queixes.

El 2024 hi va haver a Bèlgica un rècord d’apostasies: segons les dades de l’ Església belga, entre juliol del 2023 i juny del 2024 es van registrar gairebé 15.000 peticions de persones que desitjaven ser esborrades del registre baptismal, una taxa deu vegades per sobre de la mitjana. És possible que, després de les paraules del Papa, aquesta tendència es mantingui el 2025.

“La meva família és andalusa i els meus amics d’allà encara viuen la fe amb molta passió. En canvi, cap dels meus amics de Brussel·les no és creient”, explica Diego García, un dels professors d’escalada. La Louise, una de les aficionades de Maniak, tampoc no hi acudeix per la seva fe. “Venim perquè és un lloc maco, estèticament mola i sobretot ens agrada perquè és molt alt per escalar”, resumeix. El sol que es cola per les vidrieres il·lumina els seus passos.

Etiquetas
Mostrar comentarios
Cargando siguiente contenido...