Poc abans de marxar a Nova York, Federico Garc铆a Lorca diu de Maruja Mallo: 鈥淓ntre revetlles i espantalls, tota la bellesa del m贸n cap dins de l鈥檜ll. Els seus quadres s贸n els que he vist pintats amb m茅s imaginaci贸 i sensualitat鈥�. G贸mez de la Serna, que l鈥檋avia descoberta gr脿cies a Ortega y Gasset, l鈥檃nomenava afectuosament 鈥� bruixeta jove鈥� i hi veia una 鈥渁rtista de catorze 脿nimes鈥�, la m茅s original, impetuosa i espont脿nia. Rafael Alberti la va negar 鈥減er covardia o conveni猫ncia鈥� a les seves mem貌ries, La arboleda perdida, per貌, una vegada morta Mar铆a Teresa Le贸n, va escriure un nou cap铆tol (鈥淟as hojas que faltan鈥�) en qu猫 va despullar l鈥檃dmiraci贸 per qui havia estat la seva parella en la vida i en l鈥檃rt, 鈥減intora extraordin脿ria, bonica en l鈥檈statura, aguda i amb cara d鈥檕cell, taxativa i plena d鈥檌r貌nic humor...鈥� . El brut Bu帽uel es va enfrontar a ella en un concurs d鈥檌mproperis (i el va perdre) i el primer dels seus amics artistes, Salvador Dal铆, la va descriure com a 鈥渕eitat 脿ngel, meitat marisc鈥�...
Maruja Mallo (Viveiro, Lugo, 1902-Madrid, 1995), nom art铆stic d鈥橝na Mar铆a G贸mez Gonz谩lez, va ser una de les principals figures de la generaci贸 del 27, admirada i acceptada com una m茅s entre tots ells; va exposar el 1932 a la galeria Pierre de Par铆s, on Andr茅 Breton li va comprar Espantaocells , una de les seves obres surrealistes, i poc despr茅s formava ja part de la col路lecci贸 del Jeu de Paume. El 1936, quan va esclatar la Guerra Civil, era una de les artistes m茅s admirades i reconegudes que hi havia en aquell moment a Espanya.
Dona lliure i transgressora, va ser ella la seva millor creaci贸, per貌 茅s la seva obra la que continua sorprenent
鈥淧rova d鈥檃ix貌 茅s que Gim茅nez Caballero, ide貌leg de l鈥檃vantguarda i despr茅s del feixisme, centrava les cr铆tiques en Lorquita i Marujita per advertir que guanyada la guerra al camp de batalla no es podia perdre en el camp de la cultura鈥�, apunta la historiadora Patricia Molins, comiss脿ria de Maruja Mallo. M脿scara i comp脿s , exposici贸 al Centro Bot铆n de Santander que reivindica la singularitat, riquesa i desconcertant complexitat d鈥檜na creadora amb una for莽a i personalitat aclaparadores que la fan mereixedora d鈥檜n lloc al podi dels grans.
Maruja Mallo va continuar activa gaireb茅 fins al final, per貌 com en tants d鈥檃ltres la guerra va marcar un abans i un despr茅s en una carrera que fins aleshores anava com un coet. Es va exiliar a l鈥橝rgentina, va tornar a Madrid el 1962 i als vuitanta es va convertir en musa de la movida madrilenya (dues de les obres exposades pertanyen a Almod贸var), que hi van veure un referent gr脿cies a l鈥檃specte exc猫ntric i l鈥檈sperit trencador, sempre maquillada i amb abric de pells. 鈥淣o anava pintada com una porta; per ella pintar-se era com plastificar-se, convertir-se en est脿tua鈥�, matisa Molins.
Maruja Mallo va ser una dona lliure (鈥渢enir 10 germans la va ajudar, podia tocar el dos de casa sense que ning煤 se n鈥檃don茅s鈥�, imagina la comiss脿ria), va ser amiga de Gabriela Mistral, Concha M茅ndez o Mar铆a Zambrano i, a m茅s d鈥橝lberti, va mantenir relacions estretes amb Miguel Hern谩ndez i Pablo Neruda. Ella va ser la seva millor creaci贸. Va tenir els anys que va voler tenir en cada moment 鈥揹eia haver exposat per primera vegada als 20 anys, la mateixa edat que tenia quan va comen莽ar a estudiar sis anys abans鈥�, sempre es va sentir m茅s c貌moda amb les netes que amb les seves 脿vies i va mantenir intacte fins al final l鈥檃plom i la desimboltura: va arribar a dipositar a la biblioteca p煤blica de Nova York els retalls de premsa amb qu猫 volia ser recordada. Tot i aix貌, els embolics i les amistats perilloses potser han acabat eclipsant la pintora s貌lida que, segons Manuel Segade, director del Reina Sofia, coproductor de la mostra que es despla莽ar脿 a Madrid a la tardor, 鈥渧a fer l鈥檃portaci贸 m茅s gran a l鈥檌maginari visual de la generaci贸 del 27鈥�.
Segade, en concret, es refereix a la impressionant s猫rie Las verbenas (1927-1928), en qu猫 la pintora intenta retratar el m贸n d鈥檜na manera calidosc貌pica a partir dels ravals de Madrid. Escenes teatrals que s贸n com un esclat de vitalitat i fraternitat on conviuen rics i pobres, jutges i mags, tiradores de cartes i negres que semblen xinesos. Ella mateixa vestida de manola . 脡s la primera vegada que s鈥檃pleguen totes cinc des de la primera exposici贸 el 1928, aqu铆 confrontades a les m茅s enigm脿tiques Clavegueres i campanars (1930-1932), la seva s猫rie m茅s surrealista, que 茅s 鈥渦na celebraci贸 de la vida erma, la mort com a part de la vida grisa i fosca鈥�, observa Molins. 脡s un moment especialment dolor贸s per a l鈥檃rtista que coincideix amb la primera ruptura amb Alberti. Tornaran quan ell va llegir en un titular de premsa: 鈥淟a pintora Maruja Mallo t茅 un accident de cotxe i Mauricio Ro毛sset, creient que l鈥檋a matat, se su茂cida鈥�. Mallo, que sempre es presentava en societat com 鈥渦n鈥� artista, creia que el gen猫ric de la humanitat no 茅s mascul铆 sin贸 femen铆, per aix貌 sempre la representa amb cara de dona, com ara a La religi贸n del trabajo (1937-1939).
En cada reinvenci贸, en cada 脿nima de les que parlava G贸mez de la Serna, ens brinda nous motius per a la sorpresa, mentre la veiem, bonica i desafiadora, en grans reproduccions d鈥檃lguns dels autoretrats fotogr脿fics, que ara es mostren al Cant脿bric a trav茅s de l鈥檃rquitectura transparent de l鈥檈difici de Renzo Piano, com aquesta en qu猫, coberta d鈥檃lgues, somriu nua a l鈥� illa de Pasqua.
Mallo, un altre cop vision脿ria, trobar脿 formes sensuals i femenines en petxines i flors (el m贸n animal, el vegetal i l鈥檋um脿 convivint en harmonia), far脿 esclatar la tensi贸 de la condici贸 d鈥檈xiliada entre dos mons en unes 惭脿蝉肠补谤别蝉 on malgrat ser mortes hi ha vida, fusionar脿 races, sexes i humans amb animals en una s猫rie de retrats fascinants i l鈥檌nter猫s creixent per la ci猫ncia la dur脿 a crear espais siderals infinits que recorden la vision脿ria de Hilma af Klint.
