Les llàgrimes de sal de la iguana
Hi ha llàgrimes que emocionen. Les d’una mare veient el seu fill aixecar una Copa. Les d’un avi abraçant la neta a la grada de La Cartuja. I després hi ha les altres: les llàgrimes d’iguana. La iguana, animal fascinant que plora sense emoció simplement per expulsar la sal, té en aquests temps la seva representació més reeixida en certes entitats futbolístiques, presumptes caballeros del honor. Entitats que, incapaces de gestionar la frustració com a adults, es lliuren a una plorera preventiva que ni les tortugues marines en època de pondre els ous.
El Reial Madrid, en vigílies de la final de Copa, va decidir que no n’hi havia prou amb entrenar, motivar o planificar. Calia muntar la cerimònia de la vergonya. Una rebequeria de llibre, embolicada en una renovada i recurrent barcelonitis, on el Barça, amb les seves penúries i els seus nanos del planter, ocupa més espai mental al Bernabéu que els mateixos rivals. Va ser una reacció covarda, silenciosa, només explicada per canals oficials de Florentino mutant en José Luis Moreno.
El Madrid va decidir muntar la cerimònia de la vergonya, una rebequeria de llibre
Les crítiques a l’arbitratge van ser el marc perfecte. I, com que la vida premia la constància, van aconseguir el seu objectiu: acovardir De Burgos Bengoetxea abans que sonés l’himne. El col·le giat, que havia arribat a Sevilla amb l’anell d’àrbitre valent, va acabar transmetent la mateixa determinació que una gelatina posada al sol. No hi va ajudar, per descomptat, la impresentable compareixença arbitral. Una barreja de fanfarroneria i drama innecessari, sense guió, amb una nul·la preparació, que va trencar la norma no escrita més sagrada del gremi: els àrbitres no parlen mai i encara menys abans d’una final. ( Per què no fan avui una roda de premsa amb tots els àrbitres junts?)
Entre tanta llàgrima fingida i tanta conspiració reciclada de temporades anteriors, va sorgir un Barça que, en la seva versió més jove i descarada, va plantar cara a la maror blanca. Amb Cubarsí que sembla no tenir edat ni vertigen i Koundé que va rematar empès per tota l’afició blaugrana. Així que sí, hi va haver llàgrimes. Algunes d’iguana, d’altres de frustració mal portada i les autèntiques blaugrana. Però al futbol, com a la vida, no guanya qui més plora. Guanya qui s’hi posa, es reposa, s’arremanga i penca. La resta poden continuar plorant. La iguana, almenys, no en presumeix.