La religió sempre ha estat una necessitat de les persones. I ho continua sent, en contra del prejudici eurocèntric secularista que pressuposa el seu declivi. El 84% de la població mundial té sentiments religiosos d’algunes de les 4.200 religions. La dominant continua sent el cristianisme amb 2.640 milions de fidels, projectats a 3.000 el 2050. Però la que creix més és l’islam, amb més de 2.000 milions i amb un creixement del 35% per al 2050. Els catòlics són 1.100 milions. Però creixen sobretot a l’Àfrica i Àsia, la qual cosa explica les prioritats de Francesc.
Tot i això, a Europa són un 20% i només creixen al 0,2%. Però hi ha un declivi en zones tradicionalment catòliques. Així, al Brasil, el país amb més catòlics, tot just representen un 50% de la població i només un 25% van a missa, mentre que els cristians evangèlics són un 29% i participen activament en tots els àmbits socials. Una cosa semblant passa als Estats Units.

Què explica la importància relativa minvant del catolicisme? Permeteu-me una anècdota personal. Fa una dècada vaig rebre una invitació de la Conferència d’ Arquebisbes de les metròpolis del món, convocada a petició del Papa, per presentar la meva anàlisi del fenomen. Confesso la meva sorpresa en arribar al convent de Bogotà, blindat amb tanquetes, on se celebrava la trobada, i adonar-me que jo era l’únic seglar, juntament amb 20 arquebisbes, incloent-hi els de Barcelona i Madrid.
Els vaig dir bàsicament el mateix que els va etzibar Francesc als bisbes brasilers. Que l’ Església, originada com a Església dels pobres i els oprimits, s’havia transformat en l’ Església dels rics i poderosos. Sent així que els valors originals del cristianisme són els més revolucionaris de la història. Perquè tots som per igual fills de Déu. Encara que les filles han hagut de carregar amb l’estigma bíblic de la costella d’ Adam, si bé Crist va intentar incloure-les, segons els Evangelis.
Tot i això, la història del poder va transformar l’ Església en burocràcia politicoestatal, flagell d’infidels i cremadora de bruixes, instrument apaivagador del descontentament social i racionalitzador del colonialisme, malgrat Bartolomé de las Casas. Va passar a beneir les guerres, com a Espanya, en lloc de buscar la pau. I alinear-se amb el poder estatal més que amb els seus súbdits. Tot això malgrat els esforços heroics de molts catòlics, per exemple de la Comunitat de Sant Egidi, practicants dels valors originals.
Com hem de confiar en la bondat en el més enllà si traeixen els nostres valors en el més aquí?
Aquell retorn a l’ Església dels pobres, al respecte a la natura en la tradició franciscana, és el que va pretendre el jesuïta Francesc, enfrontant-se a la cúria i als interessos creats. Aquest va ser el seu projecte, un raig de llum per a un món que necessita més que mai una autoritat moral, un consol per a les nostres tristeses, un motiu d’esperança, quan la política s’ha divorciat de l’ètica i el progrés social no inclou la gent.
És veritat que també la religió pretén ajudar-nos a enfrontar-nos amb el misteri de la mort. Però el tradicionalisme catòlic en realitat l’enfosqueix amb imatges metafòriques i terrorífiques d’un Déu implacable, heretades de deïtats paganes, quan el Déu cristià es va originar com a Déu de l’amor i el perdó.
Com ens hem de creure els catòlics sincers l’existència d’un infern en el qual ens couen a foc lent quan ja s’ha produït la separació entre matèria i esperit? I com hem de confiar en la bondat en el més enllà segons la paraula dels que traeixen els nostres valors en el més aquí? Per això Francesc va intentar canviar l’Església, enfrontant-se als tradicionalistes de la cúria i als poderosos interessos creats que descristianitzen l’Església per al seu servei personal.
Si un Papa conservador revertís aquest procés, el declivi de l’Església s’acceleraria. Però no el de la religió, que és més necessària que mai.