Som pares d鈥檜n nen de quatre anys. I no 茅s gens f脿cil. Al setembre, en Biel va comen莽ar l鈥檈scola i no ho va passar b茅. Plorava cada mat铆, tenia rebequeries. I mentre f猫iem malabarismes per gestionar aquest tsunami emocional, ens deixaven una nota a la porta de casa. Les ve茂nes, amb molta amabilitat, ens demanaven que f茅ssim alguna cosa perqu猫 el nen no fes tant de soroll al mat铆. Et sents impotent, pero no dius res.
Per sort, les explosions matinals del Biel van cessar i una trobada a l鈥檃scensor, una xerrada madura i sentida, van fer que ens demanessin disculpes. I dos mesos despr茅s, rebem un missatge de WhatsApp del ve铆 de baix, que ens demana si podem fer alguna cosa perqu猫 el nen fa soroll. I nosaltres, novament, en silen-
ci, per貌 comencem a can-viar les rutines matinals. No deixem que el Biel jugui amb els playmobils, ni amb els cotxes o la cuineta... Tot ho hem de fer a sobre d鈥檜na m脿rfega de ioga. I tornem a les rebequeries, no pot entendre per qu猫 no pot jugar, si no faig res dolent, papes.
I un dissabte, a les vuit del vespre, baixa el ve铆, i ens diu que el seu company de pis es queixa dels sorolls del nen. Un inc铆s: hem reformat el pis, tenim un doble terra amb a茂lla颅ment i parquet, aix铆 que el soroll no hauria de ser tan intens. Cada cop m茅s sembla que la societat criminalitza i estigmatitza els nens.
Carla Ordinas Kumerz
Barcelona