bet365赔率

L’epifania neonazi de dissabte passat al Madison Square Garden va col·locar la cèlebre sala novaiorquesa com a tendència mundial durant tota la jornada de diumenge, per descomptat, per aquests verals, al costat de la ressaca racista del clàssic del Bernabéu, de la qual no es pot dir res interessant perquè no proveeix cap sorpresa a un observador neutral de les vicissituds que acompanyen, una setmana rere l'altra, l’esport rei. El candidat Donald Trump va triar per al seu gran esdeveniment a Nova York un indument negre amb corbata daurada que els observadors més perspicaços van interpretar com una picada d’ullet als colors del grup ultradretà neofeixista Proud Boys. La rima d’aquest esdeveniment amb el míting nazi que el German American Bund va organitzar en aquest mateix lloc el 20 de febrer del 1939 va ser prou evident. Per descomptat, la diferència més notable entre un esdeveniment i un altre, amb 85 anys de distància, no van ser els missatges, un discurs ultranacionalista sobre la pervivència de la genuïcitat americana pràcticament idèntic en tots dos casos, sinó que el 1939 hi havia cinc vegades més antifeixistes manifestant-se fora del Madison Square Garden que simpatitzants nazis dins sentint els missatges sota un escenari presidit per una imatge gegantina de George Washington jalonada de dues esvàstiques gegantines. La ciutat de Nova York, ja aleshores una gran megaciutat global i escullera on convivien cultures procedents de tot el planeta, va interpretar de forma sagaç que aquell elogi nacionalista d’una condició genuïna de l’americà era en realitat una impugnació del que aquell bosc de gratacel encarnava i, en darrer terme, del que els Estats Units d’Amèrica, com a utopia d’Europa, volien representar davant el món per al segle XX. I molt abans que el govern del país es decantés oficialment com a enemic del nazisme alemany –en molts sentits, l’antinazisme és el veritable símbol de la identitat dels Estats Units des del 1945–, la ciutat que no dorm mai va abanderar una resposta inequívoca contra els missatges que l’activista nazi Fritz Julius Kuhn va abocar a l’estadi de la Vuitena Avinguda. Fins i tot un jove lampista jueu, Isadore Greenbaum, que s’havia col·locat en l’acte, va saltar a l’escenari i va ser reduït de forma contundent quan provava d’interrompre el míting nazi. El 1939 Nova York va dir que no. Avui, no tant. L’inequívoc sentit de l’acte del trumpisme a Nova York, que remet al malson de la novel·la The man in the high castle (L’home al castell, 1962), de Phillip K. Dick, el va aclarir el candidat a vicepresident pel partit republicà, J.D. Vance, assenyalant, pel que fa a les arengues ultranacionalistes de l’acte de Trump, que Nova York corre el risc de perdre el seu caràcter americà per culpa de la diversitat: “Quan penso en Londres, ja no em sembla totalment anglesa, oi? Nova York és, per descomptat, la ciutat americana clàssica, però crec que, amb el temps, Nova York començarà a semblar menys americana”. No fa falta un exercici de documentació exhaustiu ni un programa de fact-checking per saber que allò genuïnament novaiorquès és la diversitat, que la no-identitat és la seva identitat, que el més genuí de la ciutat és l’absència de genuïcitat, que la barreja racial, cultural i social per la proximitat de les comunitats afroamericana, oriental, irlandesa i italiana i, amb el temps, també hispana, que s’ha anat reduint amb els anys, almenys en termes de renda, a causa dels preus de l’habitatge i l’atracció que la ciutat ha exercit sobre tot el planeta durant un segle, és el que identifica la Gran Poma. Però si rasquem una mica, el somieig de J.D. Vance és encara més alienat, ja que el Nova York que es va convertir en capital del món durant el segle XX no és més que la quinta essència del que les urbs han representat en la història de la humanitat, el punt de trobada dels diferents, el lloc on els diferents conviuen, treballen i comercien, el resum dels pobles coneguts en una activitat delerosa. Vance, que ha provat els seus greus problemes de la relació amb el món real, desconeix el paper mateix de la ciutat en la història de la cultura, la religió i les nacions, la seva condició de desafiament als déus pel seu pragmatisme pagà, per la seva substància de caos ordenat. De Babel a París, de Sodoma a Londres, de Roma a Nova York, la condició urbana és la negació de la identitat, o la identitat de a múltiplicitat. Aquesta paradoxa és la que la converteix en la gran creació de la humanitat. En la posada de llarg del nou medi Watif, capitanejat pel periodista Emilio Domenech, l’escriptor i assagista Jorge Dioni López reflexionava sobre la condició de l’urbà: “Els dos invents més grans de la humanitat són el llenguatge i la ciutat, i tots dos existeixen per una mateixa raó: perquè ens relacionem els uns amb els altres”. L’oposat a la vana il·lusió de Vance.

bet365赔率

La fantasia de J. D. Vance

EL PATI DIGITAL