El que ha passat a Magdeburg és terrible. No sabem encara les causes exactes que han mogut l’autor d’aquest atemptat, però ja és evident que ha estat l’odi el que ha motivat la seva decisió. L’odi contra els uns o els altres, contra una religió o una altra, contra una polÃtica o una altra, però, al cap i a la fi, odi. Ha estat una expressió d’odi, i això ens hauria d’interpel·lar a tots. Estarem banalitzant l’odi? Estarem creant un clima social que justifica l’odi? No caldria precipitar-se en la resposta a aquestes preguntes. Potser d’una manera molt automà tica, tothom se sentiria impulsat a dir que no. Que l’odi no és tolerable; que res ens desvia a tots de condemnar-lo de la manera més contundent. Però, possiblement, amb un cert temps i amb una reflexió serena, podrÃem acceptar que potser la nostra societat i en aquest moment s’està acostumant a conviure amb expressions d’odi. Sense embuts: l’odi guanya terreny en el debat de les idees i en els comportaments socials.

Ìý
I això és culpa de tots. En polÃtica, l’odi al diferent s’instal·la en el nostre hà bitat natural. No es discrepa, no es debat; ni tan sols es critica, s’odia. I el que es diu té tot el regust de l’odi. Certament, això no apareix sobtadament; l’odi és el resultat d’un foc lent, es cuina a poc a poc. Primer són expressions carregades de manca de respecte; després es passa a l’insult, progressivament groller, carregat d’animositat, i finalment apareix l’olor, el color de l’odi. Es nota, se sent, es palpa. I quan l’odi es practica pels cridats a exemplaritzar, amb el seu comportament, a tota una societat, se’l justifica encara que no es vulgui reconèixer. Mai els predicadors de l’odi es confessen practicants d’aquest vici; fins i tot, quan passen coses com les de Magdeburg, el critiquen. Però no es treuen conclusions de rectificació; ben al contrari, en la mateixa crÃtica de l’odi posaran de manifest la força de l’odi que els anima.
L’odi està en l’origen dels grans drames de la història de la humanitat. Drames no sempre llunyans; són molts els que encara ens ensenyen les seves Âferides. L’odi, sempre, inspira i anima els pitjors records de la nostra existència. I tothom ho sap, però sembla que ens n’oblidem. L’odi fa impossible la pau; l’odi és la negació de la llibertat; l’odi arracona el progrés; l’odi acaba amb qualsevol democrà cia. No hi ha ni un sol exemple en la història que pugui contradir aquestes afirmacions.
L’odi que ha mogut l’autor de la barbà rie de Magdeburg és la sÃndrome d’una societat malalta
És difÃcil lluitar contra aquesta plaga? Segur que sÃ; tossudament s’instal·la en el cor de molta gent, i es fa molt costa amunt canviar la tendència. Però això no justifica deixar de fer-ho; cal intentar esvair l’odi, com a mÃnim, dels comportaments i les actituds dels que són responsables d’assegurar la convivència social. L’odi genera odi, i resulta difÃcil de convèncer la vÃctima de l’odi que, al seu torn, no odiï. Però s’ha d’intentar, o com a mÃnim aportar a l’escenari col·lectiu imatges positives del que el respecte pot aconseguir. Crear clima per a l’entesa afebleix l’impuls de l’odi. No és necessari o, millor dit, no és molt probable que el respecte sigui un valor que tothom comparteixi. Però tots estan obligats a provar-ho. L’insult pot abandonar-se; la desqualificació barroera no és necessà ria; l’adversari a la foguera ja no és justificable.
Estem en dies en què ens desitgem pau i benestar per a tothom i entre tots. A Magdeburg, deu ser com un darrer refugi d’esperança i de solidaritat; ningú vol que aquesta debacle es torni a repetir. Que tothom comprengui que l’odi que ha mogut l’autor d’aquesta barbà rie és la sÃndrome d’una societat malalta. Res no justifica una barbà rie com aquesta ni cap altra. Res no justifica acabar amb la llibertat de ningú per cap raó que no sigui l’expressió d’una justÃcia lliurement consentida i instal·lada. I, fins i tot en aquest cas, que mai sigui l’expressió d’un odi que substitueix el respecte a la llei.
Preservem-nos de l’odi. Fins i tot del més incipient, del més amagat sota la cobertura d’una crÃtica contundent. La crÃtica intel·ligent, lliure i honesta no necessita de l’odi per expressar-se!
Bon any 2025! Que ho serà ! Millor, però sense odi.