Vivim temps convulsos, entre eclipsis múltiples i planetes retrògrads. André Malraux deia que el segle XXI serà religiós o no serà . Certament, després de Nietzsche i la mort de Déu, l’home modern va quedar desubicat davant la falta d’espiritualitat. L’apologia de la raó i l’antropocentrisme narcisista van regnar fins que va semblar que la natura havia dit prou. Avui tornem a mirar cap a ella, i des d’allà , contemplem el retorn d’arquetips com el xaman que ens vinculen a la natura i a aquestes mal anomenades cultures primitives de les quals tantes coses hem d’aprendre.
Mircea Eliade va definir el xaman com l’home que fa servir tècniques arcaiques d’èxtasi per sortir d’un mateix. Figura omnipresent des de l’ Amazones fins a Austrà lia, amb molt d’arrelament a Sibèria, Mongòlia i tot Sud-amèrica. ÂCurandero i profeta que surt del seu cos per veure des d’una profunda comunió amb la natura i els seus esperits. Aixà és Davi Kopenawa, que ens parla des del seu llibre La caÃda del cielo ( Capitán Swing), coescrit amb l’antropòleg ÂBruce Albert. Són les paraules d’un xaman ianomami el nom del qual va ser atorgat pels esperits xapiri , aquells que juguen a la selva sense descans. Els blancs creuen que aquests espais són morts, però potser és que no saben res d’aquesta naturalesa salvatge ni de la via del xaman. La seva és una de les professions més antigues del planeta. Éssers individuals, al marge d’ortodòxies, que veuen mitjançant somnis i al·lucinacions, recorrent a esperits o a substà ncies psicotròpiques. L’alteració dels sentits porta a la connexió amb les forces sobrenaturals, aqueslles que no es troben als mapes de la raó o als circuits de la intel·ligència artificial. Com va escriure Carl Jung, el xaman és un intermediari entre les forces superiors i la societat. Com a metges de l’à nima, els xamans guareixen i demanen bones collites o protecció contra tota mena de desastres naturals.
En un món cada vegada més distòpic i materialista són molts els qui senten la crida de la natura i el retorn del xaman. Diverses novetats editorials aixà ho testifiquen. Anagrama acaba de publicar El planeta de los hongos, una historia cultural de los hongos psicodélicos. D’altra banda, Kairós presenta Conocimiento sagrado, sobre psicodèlics i experiència religiosa, engrossint un catà leg ric en referències xamà niques. Entre aquestes hi ha també El viaje del chamán (1989), una compilació de diversos autors, amb Michael Harner al capdavant, que va per la seva sisena edició. I Errata Naturae rendibilitza amb una tercera edició La serpiente cósmica, la alucinante historia del ayahuasca, el ADN y el origen del conocimiento (2021) de Jeremy Narby. Mentre editorials més petites com Gaia acaben de publicar La rueda de la sabidurÃa, d’ Alberto Villoldo, sobre el viatge xamà nic de l’heroi.
Sembla que la realitat és cada vegada més daimònica... L’interès pel món primitiu i ancestral reviu.
Clà ssics xamà nics
La difusió del xamanisme en la cultura popular es deu a Carlos Castaneda amb Las enseñanzas de Don Juan, aquell personatge que ningú no sap si realment va arribar a existir. Publicat el 1968, es va convertir en un dels primers best-sellers espirituals, en el qual Castaneda es troba amb un bruixot nahual del desert de Sonora a Mèxic. Consumeixen peiot i psilocybe per sortir d’aquesta realitat ordinà ria i comprendre la importà ncia que hem de donar a trobar el nostre lloc al món. AixÃ, el viatge xamà nic és una manera de trobar-se i ubicar-se sota noves coordenades. Aquesta nissaga literà ria probablement s’esgota en el seu segon volum, malgrat tenir-ne onze més.
El més noble precedent de Castaneda va ser Mircea Eliade, que el 1964 va escriure Chamanismo. En la seva obra, a més de constatar que el xaman era el mediador entre dos mons, el nostre i l’inframon, el va definir com l’encarregat de vetllar per l’equilibri psÃquic i ecològic del grup i dels seus membres. Això que avui dia és tan necessari. El xaman, per aquest prestigiós antropòleg romanès, era el senyor dels esperits, l’ intermediari entre el món visible i l’invisible.
℠L’alteració dels sentits porta a la connexió amb les forces sobrenaturals, aquelles que no es troben als mapes de la raó o als circuits de la intel·ligència artificial
Michael Harner és un dels experts més importants en xamanisme de l’actualitat. Des del 1961 ha treballat i practicat la curació xamà nica. Dirigeix la Fundació per als Estudis Xamà nics de Mill Valley i la seva La senda del chamán ( Kairós) és una de les obres fonamentals de la investigació moderna. A finals del segle XX el xamanisme estava desapareixent, però el nou mil·lenni el va fer renéixer. Al pròleg de la tercera edició (2016), Harner dona tres raons que expliquen aquest retorn. La primera és que molts que han deixat enrere l’era de la fe, i ja no confien en els dogmes i l’autoritat eclesià stica, s’abracen al xamanisme com a regne de l’esperit. La segona és l’ avenç de la visió holÃstica de la salut. La tercera es deu a la crisi mediambiental; el xamanisme ensenya a respectar el planeta.
D’alguna manera, el xamanisme proporciona una cartografia secreta i la capacitat de parlar amb tota la natura, incloent-hi plantes, arbres, rierols o roques. Tot és viu i no hi ha fronteres espai-temps. El xaman és algú que se sacrifica per la curació dels altres, en un procés que de vegades exigeix una mort i resurrecció. Ajudat per substà ncies al·lucinògenes, veu a través del cos del pacient com si tingués raigs X. AixÃ, el xaman entra en una realitat desconeguda per ajudar les persones. Hi veu en la foscor i coneix els mons subterranis. En aquest viatge el xaman no està sol. L’acompanya un esperit guardià , el que a Mèxic o Guatemala anomenen nahual i a Austrà lia o Amèrica del Nord, tòtem. Com a animal de poder, es converteix en el seu alter ego. Les dones també són xamanes, però la nostra tradició occidental les va titllar de bruixes des de l’Europa medieval i el Renaixement.
Bolets i psicodèlia
El xaman sempre ha acompanyat el trà nsit amb la ingesta de substà ncies naturals que obren la porta a l’altra dimensió. Des de l’ ayahuasca a l’amanita muscaria, que potser va ser el mil·lenari soma de la civilització indo-à ria, al peiot o el psilocybe. La seva història cultural està perfectament narrada a El planeta de los hongos (Anagrama) de Naief Yehya. Al principi el nostre Déu, els seus frares i exploradors van donar un origen satà nic als bolets mà gics. Anys després, intel·lectuals com Lewis Carroll, Charles Baudelaire o Antonin Artaud van caure presoners dels seus encants. A nivell cientÃfic, van ser Robert Gordon Wasson i Albert Hoffman els grans protagonistes de l’origen del moviment psicodèlic. El primer era un executiu de Wall Street casat amb una doctora russa, Valentina Pavlovna, fascinada amb els bolets al·lucinògens de Sibèria. En la seva lluna de mel van menjar bolets i la seva vida va canviar. Van anar a conèixer la llegendà ria xamana mexicana MarÃa Sabina. Allà van poder participar del seu ritual secret. En la cerimònia són els bolets els qui parlen a través del xaman. L’experiència va quedar recollida en un article ( Seeking the magic mushroom , 1957), publicat per la revista Life, que va causar sensació. Després van arribar llibres com Soma, divine mushroom of inmortality (1968) o The road to Eleusis (1978). Pel que sembla, el kykeon grec podia procedir de l’ ergot , amb caracterÃstiques similars a l’à cid lisèrgic ( LSD) que va sintetitzar el quÃmic Albert Hofmann als laboratoris Sandoz el 1938. Ja en plena contracultura americana, va aparèixer Timothy Leary com a lÃder de la psicodèlia mÃstica new age i obres com The psychedelic experience (1964) o The politics of Âecstasy(1968).
En un altre context, Conocimiento sagrado s’enfoca en l’experiència reliÂgiosa, buscant estendre el camp de la Âpsicodèlia més enllà del postureig new age. Des d’una òptica contemporà nia, William Richards, psicòleg clÃnic i teòleg, defensa el valor sagrat de les substà ncies psicodèliques. Si se’n fa un ús Âintel·ligent, poden contribuir a una millor qualitat de vida. Explorar la consciència porta a resoldre el misteri que som. En l’experiència psicodèlica, com ja apuntava Aldous Huxley, transcendim el temps i l’espai, endinsant-nos en un territori mÃstic i de comunió amb l’absolut.
Viatge sagrat
Finalment, entre les novetats que apunten al retorn del xaman, Alberto Villoldo escriu de curació, com a psicòleg i antropòleg mèdic especialitzat en les prà ctiques curatives de l’ Amazones. La rueda de la sabidurÃa ( Gaia) s’enfoca en el viatge xamà nic com a cicle de l’heroi curatiu i de transformació personal. Nord, est, oest i sud es vinculen amb quatre arquetips o animals totèmics que ens condueixen a un viatge sagrat.
℠Les dones també són xamanes, però la nostra tradició occidental les va titllar de bruixes
La serpiente cósmica és un llibre erudit de Jeremy Narby que barreja bioquÃmica i neurologia amb xamanisme i mitologia. Aquest antropòleg va conviure amb poblacions indÃgenes de l’ Amazònia i va poder comprovar el coneixement que els xamans tenen de les interaccions bioquÃmiques o moleculars que les plantes tenen sobre nosaltres. Tot això sense saber de ciència.
El llibre de Bruce Albert La caÃda del cielo atén a gairebé tota una vida compartida amb un xaman anomenat Davi Kopenawa , el protagonista absolut d’aquest llibre que es llegeix com si fos una llarga entrevista. Els ianomamis habiten l’extrem nord del Brasil amb Veneçuela i han perdut molts dels seus per l’ambició de l’home blanc. No obstant això, la seva comunió amb la naturalesa continua sent ancestral. Ells continuen escoltant la veu dels esperits de la selva. Omama és el seu déu creador i protector. L’únic que temen Kopenawa i els seus és que el cel caigui algun dia. Al llarg de les més de sis-centes pà gines, assistim al naixement del xaman, que va començar a ser un altre des de la seva adolescència. Els esperits venien a veure’l en somnis i, al final, es va convertir en un guaridor capaç de fer renéixer qualsevol. Saviesa ancestral que no es mesura i sà vies paraules que provenen d’altres temps. Aixà és la veu del xaman. Probablement, com planteja Bruce Albert, el retorn del xaman va molt més enllà d’aquest moviment new age i de les prà ctiques ludicomÃstiques que encara avui es realitzen. El camà del xaman és aquell que ens porta directament a l’essència primigènia de la Terra i a l’experiència ritual més pura, per guarir i complementar els deliris d’una ment cada vegada més envanida i narcisista.