bet365ÅâÂÊ

El retorn del xaman

Noves espiritualitats

Vertical

Lauro Hinostroza, xaman de l’Amazòniaperuana

Carl DE SOUZA / AFP

Vivim temps convulsos, entre eclipsis múltiples i planetes retrògrads. André Malraux deia que el segle XXI serà religiós o no serà. Certament, després de Nietzsche i la mort de Déu, l’home modern va quedar desubicat davant la falta d’espiritualitat. L’apologia de la raó i l’antropocentrisme narcisista van regnar fins que va semblar que la natura havia dit prou. Avui tornem a mirar cap a ella, i des d’allà, contemplem el retorn d’arquetips com el xaman que ens vinculen a la natura i a aquestes mal anomenades cultures primitives de les quals tantes coses hem d’aprendre.

Mircea Eliade va definir el xaman com l’home que fa servir tècniques arcaiques d’èxtasi per sortir d’un mateix. Figura omnipresent des de l’ Amazones fins a Austràlia, amb molt d’arrelament a Sibèria, Mongòlia i tot Sud-amèrica. ­Curandero i profeta que surt del seu cos per veure des d’una profunda comunió amb la natura i els seus esperits. Així és Davi Kopenawa, que ens parla des del seu llibre La caída del cielo ( Capitán Swing), coescrit amb l’antropòleg ­Bruce Albert. Són les paraules d’un xaman ianomami el nom del qual va ser atorgat pels esperits xapiri , aquells que juguen a la selva sense descans. Els blancs creuen que aquests espais són morts, però potser és que no saben res d’aquesta naturalesa salvatge ni de la via del xaman. La seva és una de les professions més antigues del planeta. Éssers individuals, al marge d’ortodòxies, que veuen mitjançant somnis i al·lucinacions, recorrent a esperits o a substàncies psicotròpiques. L’alteració dels sentits porta a la connexió amb les forces sobrenaturals, aqueslles que no es troben als mapes de la raó o als circuits de la intel·ligència artificial. Com va escriure Carl Jung, el xaman és un intermediari entre les forces superiors i la societat. Com a metges de l’ànima, els xamans guareixen i demanen bones collites o protecció contra tota mena de desastres naturals.

En un món cada vegada més distòpic i materialista són molts els qui senten la crida de la natura i el retorn del xaman. Diverses novetats editorials així ho testifiquen. Anagrama acaba de publicar El planeta de los hongos, una historia cultural de los hongos psicodélicos. D’altra banda, Kairós presenta Conocimiento sagrado, sobre psicodèlics i experiència religiosa, engrossint un catàleg ric en referències xamàniques. Entre aquestes hi ha també El viaje del chamán (1989), una compilació de diversos autors, amb Michael Harner al capdavant, que va per la seva sisena edició. I Errata Naturae rendibilitza amb una tercera edició La serpiente cósmica, la alucinante historia del ayahuasca, el ADN y el origen del conocimiento (2021) de Jeremy Narby. Mentre editorials més petites com Gaia acaben de publicar La rueda de la sabiduría, d’ Alberto Villoldo, sobre el viatge xamànic de l’heroi.

Sembla que la realitat és cada vegada més daimònica... L’interès pel món primitiu i ancestral reviu.

Clàssics xamànics

La difusió del xamanisme en la cultura popular es deu a Carlos Castaneda amb Las enseñanzas de Don Juan, aquell personatge que ningú no sap si realment va arribar a existir. Publicat el 1968, es va convertir en un dels primers best-sellers espirituals, en el qual Castaneda es troba amb un bruixot nahual del desert de Sonora a Mèxic. Consumeixen peiot i psilocybe per sortir d’aquesta realitat ordinària i comprendre la importància que hem de donar a trobar el nostre lloc al món. Així, el viatge xamànic és una manera de trobar-se i ubicar-se sota noves coordenades. Aquesta nissaga literària probablement s’esgota en el seu segon volum, malgrat tenir-ne onze més.

El més noble precedent de Castaneda va ser Mircea Eliade, que el 1964 va escriure Chamanismo. En la seva obra, a més de constatar que el xaman era el mediador entre dos mons, el nostre i l’inframon, el va definir com l’encarregat de vetllar per l’equilibri psíquic i ecològic del grup i dels seus membres. Això que avui dia és tan necessari. El xaman, per aquest prestigiós antropòleg romanès, era el senyor dels esperits, l’ intermediari entre el món visible i l’invisible.

℠L’alteració dels sentits porta a la connexió amb les forces sobrenaturals, aquelles que no es troben als mapes de la raó o als circuits de la intel·ligència artificial

Michael Harner és un dels experts més importants en xamanisme de l’actualitat. Des del 1961 ha treballat i practicat la curació xamànica. Dirigeix la Fundació per als Estudis Xamànics de Mill Valley i la seva La senda del chamán ( Kairós) és una de les obres fonamentals de la investigació moderna. A finals del segle XX el xamanisme estava desapareixent, però el nou mil·lenni el va fer renéixer. Al pròleg de la tercera edició (2016), Harner dona tres raons que expliquen aquest retorn. La primera és que molts que han deixat enrere l’era de la fe, i ja no confien en els dogmes i l’autoritat eclesiàstica, s’abracen al xamanisme com a regne de l’esperit. La segona és l’ avenç de la visió holística de la salut. La tercera es deu a la crisi mediambiental; el xamanisme ensenya a respectar el planeta.

D’alguna manera, el xamanisme proporciona una cartografia secreta i la capacitat de parlar amb tota la natura, incloent-hi plantes, arbres, rierols o roques. Tot és viu i no hi ha fronteres espai-temps. El xaman és algú que se sacrifica per la curació dels altres, en un procés que de vegades exigeix una mort i resurrecció. Ajudat per substàncies al·lucinògenes, veu a través del cos del pacient com si tingués raigs X. Així, el xaman entra en una realitat desconeguda per ajudar les persones. Hi veu en la foscor i coneix els mons subterranis. En aquest viatge el xaman no està sol. L’acompanya un esperit guardià, el que a Mèxic o Guatemala anomenen nahual i a Austràlia o Amèrica del Nord, tòtem. Com a animal de poder, es converteix en el seu alter ego. Les dones també són xamanes, però la nostra tradició occidental les va titllar de bruixes des de l’Europa medieval i el Renaixement.

Bolets i psicodèlia

El xaman sempre ha acompanyat el trànsit amb la ingesta de substàncies naturals que obren la porta a l’altra dimensió. Des de l’ ayahuasca a l’amanita muscaria, que potser va ser el mil·lenari soma de la civilització indo-ària, al peiot o el psilocybe. La seva història cultural està perfectament narrada a El planeta de los hongos (Anagrama) de Naief Yehya. Al principi el nostre Déu, els seus frares i exploradors van donar un origen satànic als bolets màgics. Anys després, intel·lectuals com Lewis Carroll, Charles Baudelaire o Antonin Artaud van caure presoners dels seus encants. A nivell científic, van ser Robert Gordon Wasson i Albert Hoffman els grans protagonistes de l’origen del moviment psicodèlic. El primer era un executiu de Wall Street casat amb una doctora russa, Valentina Pavlovna, fascinada amb els bolets al·lucinògens de Sibèria. En la seva lluna de mel van menjar bolets i la seva vida va canviar. Van anar a conèixer la llegendària xamana mexicana María Sabina. Allà van poder participar del seu ritual secret. En la cerimònia són els bolets els qui parlen a través del xaman. L’experiència va quedar recollida en un article ( Seeking the magic mushroom , 1957), publicat per la revista Life, que va causar sensació. Després van arribar llibres com Soma, divine mushroom of inmortality (1968) o The road to Eleusis (1978). Pel que sembla, el kykeon grec podia procedir de l’ ergot , amb característiques similars a l’àcid lisèrgic ( LSD) que va sintetitzar el químic Albert Hofmann als laboratoris Sandoz el 1938. Ja en plena contracultura americana, va aparèixer Timothy Leary com a líder de la psicodèlia mística new age i obres com The psychedelic experience (1964) o The politics of ­ecstasy(1968).

En un altre context, Conocimiento sagrado s’enfoca en l’experiència reli­giosa, buscant estendre el camp de la ­psicodèlia més enllà del postureig new age. Des d’una òptica contemporània, William Richards, psicòleg clínic i teòleg, defensa el valor sagrat de les substàncies psicodèliques. Si se’n fa un ús ­intel·ligent, poden contribuir a una millor qualitat de vida. Explorar la consciència porta a resoldre el misteri que som. En l’experiència psicodèlica, com ja apuntava Aldous Huxley, transcendim el temps i l’espai, endinsant-nos en un territori místic i de comunió amb l’absolut.

Viatge sagrat

Finalment, entre les novetats que apunten al retorn del xaman, Alberto Villoldo escriu de curació, com a psicòleg i antropòleg mèdic especialitzat en les pràctiques curatives de l’ Amazones. La rueda de la sabiduría ( Gaia) s’enfoca en el viatge xamànic com a cicle de l’heroi curatiu i de transformació personal. Nord, est, oest i sud es vinculen amb quatre arquetips o animals totèmics que ens condueixen a un viatge sagrat.

℠Les dones també són xamanes, però la nostra tradició occidental les va titllar de bruixes

La serpiente cósmica és un llibre erudit de Jeremy Narby que barreja bioquímica i neurologia amb xamanisme i mitologia. Aquest antropòleg va conviure amb poblacions indígenes de l’ Amazònia i va poder comprovar el coneixement que els xamans tenen de les interaccions bioquímiques o moleculars que les plantes tenen sobre nosaltres. Tot això sense saber de ciència.

El llibre de Bruce Albert La caída del cielo atén a gairebé tota una vida compartida amb un xaman anomenat Davi Kopenawa , el protagonista absolut d’aquest llibre que es llegeix com si fos una llarga entrevista. Els ianomamis habiten l’extrem nord del Brasil amb Veneçuela i han perdut molts dels seus per l’ambició de l’home blanc. No obstant això, la seva comunió amb la naturalesa continua sent ancestral. Ells continuen escoltant la veu dels esperits de la selva. Omama és el seu déu creador i protector. L’únic que temen Kopenawa i els seus és que el cel caigui algun dia. Al llarg de les més de sis-centes pàgines, assistim al naixement del xaman, que va començar a ser un altre des de la seva adolescència. Els esperits venien a veure’l en somnis i, al final, es va convertir en un guaridor capaç de fer renéixer qualsevol. Saviesa ancestral que no es mesura i sàvies paraules que provenen d’altres temps. Així és la veu del xaman. Probablement, com planteja Bruce Albert, el retorn del xaman va molt més enllà d’aquest moviment new age i de les pràctiques ludicomístiques que encara avui es realitzen. El camí del xaman és aquell que ens porta directament a l’essència primigènia de la Terra i a l’experiència ritual més pura, per guarir i complementar els deliris d’una ment cada vegada més envanida i narcisista.

Mostrar comentarios
Cargando siguiente contenido...